Combustible

Molts no cre­uen en els pro­di­gis perquè fugen de la lògica. És casu­a­li­tat, diuen. Un pro­digi és una cor­tina que t’aïlla de la medi­o­cri­tat i esclata com el cor d’un lla­gostí a la safata d’un res­tau­rant japonès. Pro­digiós és allò que passa quan els altres pen­quen o es fan el salt en motels sòrdids. Ferot­gia o estar més verd que una ceba. Aquest és el teu pri­vi­legi: saber por­tar el ser­rell ben recte. Vols tan­car la vida havent-la vis­cut. Som l’entu­si­asme que empeny a pene­trar parets de for­migó. Pro­digi és no poder con­tro­lar el relat de la pròpia vida, que sur­tin tra­mes secundàries entes­ta­des a fer miques els mai més i els ni par­lar-ne. Sen­tir-se lliure fa la vida més exci­tant, siguis un mal­pa­rit emo­ci­o­nal o vagis a missa els diu­men­ges. Les mira­des des de sota, quan t’ajups a reco­llir alguna cosa que no t’ha aca­bat de caure a terra. La vida batega sota la roba i el desig no accepta ordres. Som un espec­ta­cle al sol de tar­dor. Les fotos par­len d’un retorn als anys sei­xanta. L’abisme encara em rega­lima, diu el poeta Edu­ard Car­mona. El pro­digi és odiar-te com ningú mai t’odiarà. Perquè sem­pre hi ets.