En aquesta hora

Quan l’ama­ble lec­tor tin­gui el diari a les mans, esta­rem en aquesta hora solemne, essen­cial, en què Cata­lu­nya es juga el seu futur. Tot està per reconèixer, encara. Res de nou ha pas­sat –però ha pas­sat de tot– en aques­tes hores, dies i anys pre­ce­dents. Ara és el moment de la veri­tat. La història recor­darà la data d’avui, siguin com siguin els esde­ve­ni­ments i els seus resul­tats. Estem impa­ci­ents i expec­tants.

Men­tre doc­tes peri­o­dis­tes i escrip­tors ana­lit­zen a fons l’efemèride, nosal­tres girem la vista endar­rere per reconèixer i evo­car tan­tes per­so­nes que durant tant temps han llui­tat per la causa cata­lana –diguem-ne així– i que no poden estar pre­sents en aquesta hora, perquè ja varen morir. Recor­dar els que tan afer­ris­sa­da­ment pro­mo­gue­ren acci­ons, des de dife­rents ves­sants, però que varen “esti­mar amb un des­es­pe­rat dolor aquesta terra”, i que per un destí ine­xo­ra­ble no podran viure aquest temps espe­rançat.

Cadas­cun pot fer-se la llista amb els seus absents. La nos­tra comença amb Fran­cesc Fer­rer i Gironès, que de ben jove­nets ens va ins­truir en la rea­li­tat de Cata­lu­nya, i que lluità amb un tes­ti­mo­ni­atge exem­plar davant del Senat espa­nyol, i va publi­car nom­bro­sos arti­cles i lli­bres on posa el dit a la nafra dels greu­ges soferts a mans d’“aquesta gent tan ufana i tan superba”; amb Narcís-Jordi Aragó i Masó, diri­gint publi­ca­ci­ons amb infi­ni­tat d’arti­cles i repor­tat­ges on es tras­llu­eix sem­pre una evi­dent intenció rei­vin­di­ca­tiva cata­lana; amb Jaume Cur­bet, impres­sor, que sofrí en les seves carns empre­sa­ri­als la cen­sura del règim; amb els pro­mo­tors del premi Pru­denci Ber­trana, amb Lluís Bachs Mach al davant; amb Sal­va­dor Sunyer, que va ini­ciar cen­te­nars d’alum­nes a apren­dre la llen­gua cata­lana, quan era una qui­mera; amb Feliu Mata­mala, que de mati­nada pen­java adhe­sius als rètols comer­ci­als amb un lacònic “en català, si us plau”; amb Enric Marquès, que tornà de França amb un alè nou de pro­testa; amb Sal­va­dor Donato, que omplí les cales amb la nostàlgia del català i el mar; amb Just M. Casero, que pro­mo­via movi­ments de con­testa; amb mossèn Modest Prats, que des del púlpit, la càtedra i la premsa asse­nya­lava les man­can­ces democràtiques que encara avui ens afec­ten; amb Joan Bosch Roura, que agafà les reg­nes d’aquest diari en un moment crític i durant molts anys el va tirar enda­vant... És una llista llarguíssima, i cada per­sona hi té noms a afe­gir, segons les seves experiències.

Ens dol que ara no ho puguin viure. Tro­bem con­sol en aque­lla vella cançó de foc de camp: “Per què plo­rar si el meu cor està con­tent? Per què sofrir si ells no poden retor­nar? Ja fa molt temps van empren­dre un llarg camí. Se sent les seves veus can­tar: «No tar­dis, Jack»”