I continuen sense prendre’ns la dignitat

Ahir vaig veure gent gran plo­rant d’emoció i gent jove plo­rant de ràbia. I jo, entre una edat i l’altra, ahir vaig plo­rar per dins. D’emoció i de ràbia, també. Em penso que als de mit­jana edat ahir ens tocava fer el cor fort. Però pot­ser m’equi­voco. Com em vaig equi­vo­car pen­sant que no es pro­dui­rien les injus­ti­fi­ca­des càrre­gues poli­ci­als que es van pro­duir ahir. Les que van fer plo­rar mol­tes per­so­nes i que van aigua­lir l’emoció dels més grans quan, després de les pors que han pas­sat a la seva vida, van votar ahir amb una il·lusió quasi infan­til per la inde­pendència de Cata­lu­nya.

No em va sor­pren­dre, en canvi, la versió del govern espa­nyol i dels seus alta­veus mediàtics, negant una rea­li­tat que ahir tot el món va veure. Ahir sí. Si nosal­tres tenim el patri­moni del civisme, ells tenen el mono­poli del cinisme. L’abisme entre la seva Espa­nya i la Cata­lu­nya que vol ser lliure ja és insu­pe­ra­ble.

Ahir va ser un dia molt dur per als cata­lans, però també serà el pri­mer dia de la nos­tra nova vida com a cata­lans lliu­res. Gràcies a l’exer­cici de dig­ni­tat dels cata­lans, que vam con­ti­nuar anant a votar mas­si­va­ment tot i la violència, el món ja sap que té un pro­blema de democràcia a Espa­nya. Merkel i la Secre­ta­ria d’Estat dels Estats Units ja van fer ahir un pri­mer pas. I els mit­jans estran­gers van fer que­dar en evidència els espa­nyols. Però el prin­ci­pal actiu el con­ti­nuem tenint en el govern català, que no ens ha fallat ni ens fallarà. Ja només ens queda plo­rar d’ale­gria. És qüestió de (poc) temps.