U d’octubre a Farners

Els cinc tocs del cam­pa­nar que arri­ben tard perquè tot­hom ja està des­pert. La por per un plu­gim que no mulla. Les safa­tes dels for­ners i pas­tis­sers que maten les pes­si­go­lles a l’estómac. Aquells ter­mos cafe­ters d’ori­gen des­co­ne­gut. La gen­tada. Les con­ver­ses negui­to­ses. L’albada entes­tant-se a dir que no, que no és una metàfora, que s’està fent de dia. Les con­sig­nes per l’alta­veu. Les incògni­tes. El teu com­pany de tertúlia que, tot d’una, es penja una cre­den­cial i et diu rient que “ara mana”. L’enveja des­per­tada pels pri­mers que entren a votar. Els ordi­na­dors acla­pa­rats per la riuada. Els esforços dels mem­bres de mesa. El votant que plora perquè tem la inu­ti­li­tat del seu gest. Milers d’inu­ti­li­tats útils. El des­con­cert. La paciència, la infi­nita i cívica paciència. El pri­mer plu­gim de vídeos com cops de puny a la boca. El soci­a­lista que passa per allà i que s’aver­go­nyeix de mirar-te de fit a fit. L’ager­ma­na­ment dels mili­tants de la CUP, ERC, MES, PDe­CAT. Els d’Òmnium, els de l’ANC, els de la Sega, els escol­tes. Els cui­ners anònims dels macar­rons i de la boti­farra. Els ordi­na­dors per fi alli­be­rats del segrest. I més vídeos. El plu­gim de notícies bàrba­res que sí que mulla. L’auto­car d’una empresa que ja sem­pre més es dirà Ple­naudàcia. Els trac­tors que arri­ben per enfron­tar-se a unes males her­bes. I més vídeos. El som­riure còmplice dels con­duc­tors a qui han blo­que­jat els car­rers. Les iaies una mica més segu­res. Els mos­sos d’aquí i els gos­sos d’allà. Els cen­te­nars de votants que es que­den amb les ganes. El mal de peus. La deter­mi­nació, que no en fa gens. La ràbia con­tin­guda del “no pas­sa­ran”. L’alcalde, par­lant per boca d’un foti­mer de com­pa­tri­o­tes: “Dei­xeu-m’ho dir: són fei­xis­tes!” Els aplau­di­ments a la poli­cia naci­o­nal de debò. La cer­vesa repa­ra­dora a la plaça. El culer a qui fa ver­go­nya el seu Barça. El pri­mer recompte de ferits arreu. El mot Europa a la boca de molts. El pallasso pri­mer que ha sor­tit a la pan­ta­lla (diu la ley, la ley, la ley). Les ria­lla­des. El pun­tet de làser fent-li esgar­rin­xa­des a la cara. El pallasso no naci­o­na­lista segon, que no diu res perquè si ets guapo, tires l’ham i prou. Els ter­tu­li­ans. Les anàlisis. Els que si tom­bes i els que si gires. El pre­si­dent Puig­de­mont, plas, plas, plas. L’hora d’anar al llit. El mal que fa l’esquena. La tro­bada de cada far­ne­senc udoc­tu­brista amb el seu mirall. El mirall que li torna l’última imatge del dia: dig­ni­tat.