Espelmes

Un dels poe­mes més impac­tant de Vicent Andrés Estellés està dedi­cat a la ciu­tat de Xàtiva. El poeta de Bur­jas­sot des­criu la capi­tal sen­ti­men­tal dels valen­ci­ans recor­dant “el net destí, la sen­dera de llum” i reco­nei­xent-la, “sem­pre, a la nit, il·lumi­nant, enterc, un bell futur, una augusta con­trada”.

Ahir els ver­sos de l’Estellés se’m van fer pre­sents a la Dia­go­nal de Bar­ce­lona. Havíem acu­dit a la mani­fes­tació, com cen­te­nars de milers de per­so­nes, i vam deci­dir fer un mos amb uns amics per allà dalt. Quan vam aca­bar i vam eixir l’espec­ta­cle era fas­ci­nant: tot de llums, les espel­mes que havien por­tat els mani­fes­tants, il·lumi­na­ven enter­ques el car­rer: una llarga sen­dera de llum.

El silenci, estrany i únic, con­vi­dava a pas­se­jar i així ho vam fer. Per ací i per allà anàvem tro­bant gent que cami­nava mirant els car­tells, foto­gra­fi­ant les espel­mes, xer­rant de política, recor­dant els dos Jor­dis que en aquell moment dor­mien ja a la presó de Soto del Real.

El que ha pas­sat és gravíssim. Dos homes de pau, dues per­so­nes gene­ro­ses que havien posat tota la seua vida al ser­vei del nos­tre poble, avui no poden bai­xar al quiosc a com­prar aquest diari, ni poden fer-se un humil cafè a mig matí o que­dar a dinar amb la família, anar al cinema a la nit, dor­mir a l’hora que vul­guen.

Espa­nya els ha pri­vat no de la lli­ber­tat, perquè Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart són i roman­dran sem­pre per­so­nes lliu­res, però sí dels atri­buts d’aquesta. I ho ha fet d’una forma que ha aug­men­tat l’enorme distància que exis­teix des de fa anys entre Espa­nya i Cata­lu­nya.

La Dia­go­nal plena en una con­vo­catòria feta en poques hores és la prova més relle­vant que aquest país no vol de cap manera atu­rar-se en la seua lluita. Però ho és també de l’estima que sen­tim per aquests dos con­ciu­ta­dans segres­tats per un poder tirànic, que volem fer fora de les nos­tres vides.