En contra de la normalitat

El con­cepte de nor­ma­li­tat és rela­tiu. Ho estem veient en els dar­rers temps. Hi ha qui con­si­dera nor­mal que Car­les Puig­de­mont, els mem­bres del govern, Carme For­ca­dell, i la mesa del Par­la­ment hagin de res­pon­dre davant de la justícia perquè l’exe­cu­tiu espa­nyol no ha sabut donar con­testa política a la situ­ació que es viu a Cata­lu­nya. Hi ha qui va viure sense sor­presa que les for­ces de segu­re­tat de l’Estat repri­mis­sin bru­tal­ment les per­so­nes que de forma pacífica volien exer­cir el seu dret a vot en el referèndum de l’1-O. I hi ha a qui tam­poc li va sob­tar que els minis­tres espa­nyols negues­sin la violència des­ple­gada mal­grat les imat­ges eme­ses a tots els mit­jans. També hi ha qui ha obser­vat com un mal menor que el PP, amb el PSOE i Ciu­ta­dans, hagi pre­mut el botó del 155. I que, gràcies a aquest arti­cle, s’hagi apar­tat un pre­si­dent i un exe­cu­tiu ele­gits democràtica­ment. Com tam­poc sem­blen des­con­cer­tats que l’assumpte de les que­re­lles pre­sen­ta­des pel fis­cal gene­ral de l’Estat sigui un eloqüent Más dura será la caída. Es mofen, fins i tot, de la decisió de roman­dre a Brus­sel·les per segu­re­tat.

Les elec­ci­ons del 21-D aga­fen a con­trapèl l’inde­pen­den­tisme. Impo­sa­des per Mari­ano Rajoy, però, poden aca­bar con­ver­tint-se en una opor­tu­ni­tat d’or per als defen­sors de la República. Un ple­bis­cit a ulls del món. I el moment de plan­tar cara a tanta nor­ma­li­tat.