Quan s’ha acabat

M’ha cri­dat l’atenció la una­ni­mi­tat cre­ada al vol­tant de l’Agència del Medi­ca­ment. Des de feia mesos s’havia impul­sat, impo­sat, un estat d’opinió que venia com a abso­lu­ta­ment bene­fac­tora la ins­tal·lació de la seu d’aquest orga­nisme a Bar­ce­lona. No hi havia cap dubte que l’Agència seria un remei de poders incal­cu­la­bles que posa­rien fi als mal­de­caps de la ciu­tat. I enlloc apa­rei­xien els nous mal­de­caps que podia crear, com ara la pujada dels preus dels pisos i del cost de la vida. Un cop s’ha sabut que l’Agència se’n va a la capi­tal dels cof­fee shops, ha sem­blat que els ciu­ta­dans havíem de com­par­tir una mena de pena per aquest dic­ta­men, com si Bar­ce­lona no hagués estat esco­llida per fer unes noves Olimpíades. Pot­ser Bar­ce­lona hau­ria de treure’s les punye­tes –la temp­tació perpètua– d’emmi­ra­llar-se pels segles dels segles en el somni olímpic, sense ser veri­ta­ble­ment cre­a­tius i autèntics.

No em trec del cap la idea –man­lle­vada de la Naomi Klein i el seu dar­rer lli­bre, No n’hi ha prou amb dir no– que anem de xoc en xoc i així, a través dels elec­tro­xocs i dels estats d’opinió ple­na­ment interes­sats que ens apli­quen, ens sumei­xen en un des­con­cert immo­bi­lit­za­dor. I els movi­ments que hau­rien de ser pro­gres­sis­tes i arti­cu­lar una crítica que­den par­lant del sexe dels àngels o errant l’objec­tiu i les cau­ses dels pro­ble­mes. Després del supo­sat fiasco de l’Agència del Medi­ca­ment, qui es podrà negar a l’ater­ratge de qual­se­vol altre pro­jecte glo­bal, de reper­cus­si­ons encara més dub­to­ses que un cata­plasma? Qui diu que no apla­na­ran el camí al pri­mer pro­jecte a preu de saldo que vul­gui venir? El mateix em pre­gunto sobre tot el dis­curs ter­gi­ver­sat o fals sobre la fugida d’empre­ses. Què hi ha al dar­rere d’aquests incen­tius per mar­xar, més enllà de la cre­ació del papus de la por, i de tots els dis­cur­sos perquè ara tor­nin? Amb això vol dir que dei­xa­ran fer i des­fer a les empre­ses només perquè pro­me­tin duros a qua­tre pes­se­tes si venen?

La des­re­gu­lació i la cursa cap al mínim cost reg­nen arreu. I no només als Estats Units de Trump. Si seguim mirant aquest senyor com un ninot excèntric, o Rajoy com el pre­si­dent de plasma que s’embar­bussa, segui­rem errant el tret. S’ha impo­sat la vir­tu­a­li­tat que l’Estat espa­nyol surt de la crisi i si hi torna a entrar serà, a sobre, per culpa de l’inde­pen­den­tisme i dels cata­lans, uti­lit­zats de boc expi­a­tori, com el tub d’esca­pa­ment de la par­ti­cu­lar versió de la doc­trina del xoc cons­ti­tu­ci­o­nal. Quan, en canvi, és un fet que l’únic que hi ha sor­tit gua­nyant, amb la crisi, ha estat la pre­ca­ri­e­tat, amb una panxa cada vegada més inflada. Veu­rem engrei­xar més papus i més notícies inven­ta­des perquè, quan els cal­gui, quan tot s’hagi aca­bat, tin­guin una catifa ver­me­lla per a les seves mesu­res “extra­or­dinàries”.