Opinió

Keep calm

El bosc que camina

Subjacent, sempre hi havia la lliçó primordial: els clàssics ho són, sobretot, perquè tenen coses a dir-nos

En els espec­ta­cles que ja havíem vist de Chris­ti­ane Jatahy, la dra­ma­turga i direc­tora bra­si­lera es dedi­cava a dina­mi­tar l’estruc­tura dels clàssics per tal de reco­llir, d’entre les cen­dres, l’essència del que Strind­berg o Txèkhov ens havien vol­gut trans­me­tre. Sub­ja­cent, sem­pre hi havia la lliçó pri­mor­dial: els clàssics ho són, sobre­tot, perquè tenen coses a dir-nos. La senyo­reta Júlia con­ti­nu­ava essent (tot i la inter­venció del vídeo, agres­siva i esmi­co­la­dora, o pot­ser gràcies a la força d’aques­tes imat­ges, pre­ci­sa­ment) un con­flicte de clas­ses enmig d’una passió des­fer­mada. Les mani­o­bres de l’amor vis­tes com una bata­lla sense quar­ter, una dis­puta sobre el poder. A Les tres ger­ma­nes, la càmera esde­ve­nia un altre actor, de tal manera que modi­fi­cava la per­cepció de la vida de províncies amb uns pri­mers plans que tras­to­ca­ven l’esque­let de Txèkhov i ofe­rien una nova lec­tura. Tot i això, el rus hi era, amb la mateixa inten­si­tat (més i tot) que en un mun­tatge con­ven­ci­o­nal.

Jatahy, a Tem­po­rada Alta, ha tor­nat a fer el mateix amb Shakes­pe­are. Però amb una lec­tura molt més política que en les ante­ri­ors ver­si­ons. Mac­beth hi és, també. Hi ha el pòsit de violència i d’emmas­ca­ra­ment de la rea­li­tat, la crua presència de la sang sense atu­ra­dor, l’ambició per reg­nar. I la bai­xada als inferns, un cop es demos­tra com a insu­por­ta­ble el pes de la culpa. Però en el seu A flo­resta que anda, el pes deci­siu de la lec­tura rau en el famós bosc que camina, des de Bir­nam fins a Dun­si­nane, el senyal de les brui­xes que Mac­beth no espe­rava mai que apa­regués al cel. Com em va dir una espec­ta­dora, després de la funció: “Els arbres som nosal­tres, el públic, que hem de deci­dir, en un moment o un altre, si només obser­vem pas­si­va­ment o si par­ti­ci­pem. Però també som el mateix Mac­beth, quan ens con­tem­plem com una imatge que ens assalta.” No sé, doncs, si podríem par­lar d’espec­ta­dors. Més aviat d’inter­pel·lats per una lec­tura del clàssic que, lite­ral­ment, ens ofega entre dues parets que s’acos­ten per escla­far-nos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia