Tribuna
Augment de sou
Cada desembre a la universitat als professors ens fan omplir un formulari amb tot el que hem produït durant l’any, que inclou, bàsicament, els llibres i articles publicats, les avaluacions dels cursos que hem ensenyat i les conferències que hem fet. Aquests formularis serveixen perquè l’any següent el degà pugui apujar els sous en funció de la productivitat.
Aquest any m’he desesperat perquè, a l’hora d’omplir les caselles del formulari, he vist que no he fet res. He ensenyat els cursos que em tocaven, però les avaluacions, com cada any, diuen que soc un professor ni bo ni dolent. Allò que compta, que és el nombre de publicacions i les intervencions externes, ha estat nul. He posat que em van entrevistar dues vegades a la BBC World News després del referèndum, cosa que em va fer il·lusió perquè així vaig poder contrarestar la versió dels fets que donaven Dastis i els enemics espanyols. Però, és clar, amb una entrevista no t’apugen el sou.
La sensació que tot el dia intentes treballar tant com pots i que al cap de l’any no has assolit res és estranya. És cert que aquesta sensació la tenim tots els treballadors que ens dediquem a la fabricació de productes immaterials, com el coneixement, les idees o les classes. Aquests productes no es poden mesurar ni comptabilitzar, i per tant no saps mai quin és el valor concret ni la productivitat real dels teus esforços. D’altra banda, saps que moltes coses que tenen valor per a tu no les cobraràs mai. Aquesta tardor hem tingut una alegria immensa amb la traducció de Joan Ferrer Gràcia de la Física d’Aristòtil, publicada a Edicions de la Ela Geminada, i que ja he llegit amb avidesa. Però, com puc convèncer el deganat que l’estudi d’una altra traducció de les maneres de dir el ser i la inducció fenomenològica és absolutament essencial per al desenvolupament de la globalització?
Finalment, als treballadors immaterials ja no ens queda tampoc la mística del fracàs, o sigui, la idea que tu treballes molt i ets molt intel·ligent però que el mercat no t’ho reconeix. Per exemple, un altre dels esforços infructuosos que no he pogut posar al formulari ha estat el manuscrit del llibre que he enviat a diverses editorials i que m’han rebutjat l’una després de l’altra. Després de cada carta de rebuig, ho explicava a una amiga professora fins que ella, tipa del meu orgull dissimulat i carregada de raó, em va etzibar: “Doncs potser hauries de buscar una altra manera de vendre el teu llibre.”
Per tant, El 2018, d’augment de sou, res de res. Sort que aquestes festes ja hem begut un Espectacle de René Barbier del 2013 i, al·leluia, un Vall Llach del 2004. Ara d’aquests vins n’haurem de viure molts dies. Bona entrada d’any igualment.
