Els límits

Hi ha els tuits, hi ha els retuits i hi ha sobre­tot els m’agrada. També hi ha les res­pos­tes i els envi­a­ment en pri­vat. Però aques­tes sofis­ti­ca­ci­ons són només per als que encara cre­uen que par­lar i opi­nar ser­veix per a alguna cosa. Per als altres el que ser­veix és ser-hi. I saben que si no ets al Twit­ter no ets res. El pro­blema és que si hi ets –i ser-hi vol dir ser actiu–, hi ha el perill que aca­bis no fent res. No fent res més, vull dir. Deu ser per això que la gent impor­tant té un negre que escriu per ells. Dels negres ara en diuen com­mu­nity mana­ger. Però ja ens ente­nem. Ser negre és com­pli­cat. Depèn molt del blanc per qui es tre­ba­lli. Si s’ho és d’algú com Rajoy, tot és tan pre­vi­si­ble que cada diven­dres al ves­pre el negre pot escriure tots els tuits del cap de set­mana, pro­gra­mar-los perquè es vagin pen­jant i des­con­nec­tar fins dilluns. Si ho és d’algú que vol ser enginyós costa més. És també per això que hi ha, diguem-ne, intel·lec­tu­als públics a qui no queda cap altra opció que dedi­car part del seu temps preciós a bar­ri­nar què posen al Twit­ter. Per això i també perquè tenen molt més ego que diners. Mireu quin pro­blema. No poden, natu­ral­ment, posar la pri­mera idea que els ve al cap: han de ser més aguts que una pedra can­te­lluda. Enginy, sobre­tot, enginy. I vigi­lant sem­pre de no ata­car els que els paguen. És per això també que des­car­re­guen tot el seu enginy sobre els més febles, pen­sen que així seran immor­tals. Ho seran? Ai! Les bibli­o­te­ques són ple­nes de lli­bres de gent que també es pen­sava que que­da­ria. I al Twit­ter, per no que­dar no hi queda ni la pols. Vist, doncs, què ens pas­sarà a tots, seria més digne que es poses­sin al cos­tat d’aquells que tenen els tri­bu­nals i tot l’Estat en con­tra. Però, ai, després qui els paga­ria?