Coses que passen

La política en un àmbit esta­tal s’ha con­ver­tit, en la major part dels països, en quel­com des­con­cer­tant. És el mateix si hi ha una legis­lació pen­sada, deba­tuda als par­la­ments, apro­vada democràtica­ment i esta­blerta per a la con­vivència del poble. En tots els aspec­tes de la quo­ti­di­a­ni­tat de les per­so­nes, de les dis­tin­tes eta­pes de la vida, dels aspec­tes comu­ni­ta­ris i... es podrien emple­nar folis i més folis sola­ment amb les lleis esta­bler­tes des­ti­na­des a les per­so­nes: asso­ci­a­ci­ons, línia social i política, con­ducta, lide­ratge, etc. Tot i així, s’ha arri­bat a situ­a­ci­ons d’incom­prensió geogràfica –en el fons clas­sista– ini­ma­gi­na­bles, però pal·lia­bles en bona part. La huma­ni­tat hau­ria d’haver arri­bat a una meres­cuda pau.

Agafo el fil. És el mateix si hi ha una legis­lació que res­pon­gui a les garan­ties de segu­re­tat i justícia dels humans que si no n’hi ha. En entrar en con­flicte països o ètnies, les lleis no tenen valor i, pres­cin­dint de tot, s’ata­quen i agre­dei­xen, es des­tros­sen i ha arri­bat un moment en què passa el pit­jor que podia pas­sar: la indi­ferència per a tot allò que no és propi o molt pro­per, i l’ego­isme dis­fres­sat d’auto­pro­tecció. Però el cas és que no són tan sols els incul­tes o la massa els que trans­gre­dei­xen les lleis. La massa obe­eix i crida, però obe­eix. Són els polítics gover­nants, molts d’ells autors de les lleis que mar­gi­nen, els que donen defi­ni­ci­ons i apli­ca­ci­ons injus­tes, per no dir des­ho­nes­tes. En el món dels pro­ce­di­ments judi­ci­als, que havia de ser into­ca­ble i tan sols excep­ci­o­nal­ment inter­pre­ta­ble, cada sub­jecte del sis­tema fa una inter­pre­tació pròpia i un dic­ta­men a mida. L’habi­li­tat de fis­cals i advo­cats, d’acord amb el pres­crit per les lleis, sovint és la mateixa que la d’un sermó de rec­tor del poble. Així, en les rela­ci­ons amb Cata­lu­nya qual­se­vol decisió del govern s’assem­bla a la llei com un ou a una cas­ta­nya.

Pocs són els epítets del dic­ci­o­nari que no rebem els cata­lans. Rebels, col­pis­tes, vio­lents, rene­gats... i encara més que ens apli­quen injus­ta­ment, sols per fer valer la democràcia. Ens plo­uen greu­ges –o quel­com més grui­xut!– per tot arreu. El jove monarca, que hau­ria de ser impar­cial, en un fòrum inter­na­ci­o­nal a Davos ens ha acu­sat d’“Inten­tar minar las reglas básicas de nues­tro sis­tema democrático” (?!). A l’Europa que s’està posant al dia de la per­se­cució que estem patint, els degué fer riure l’acu­dit. Algú pro­per hau­ria de dir-li que en assump­tes d’estat no imiti el seu pro­ge­ni­tor, aquell que repar­tia baja­na­des tal­ment com un padrí ric con­fits en un bateig. Que lle­geixi El Punt Avui, que ben sol lluita a con­tra vent. O que escolti Tor­rent, que, a més de joven­tut, cul­tura i estu­dis polítics, aporta hones­te­dat, decisió, opor­tu­ni­tat i valen­tia. Si lle­geix aquest paràgraf dirà: “Sí!, pero él no tiene barco!”