La Caja Madrid radial com a símptoma

A l'hora d'escriure aquest comen­tari, segu­ra­ment Rodrigo Rato ja hau­ria pres pos­sessió del càrrec de pre­si­dent de Caja Madrid. Ell que en l'època que va ser minis­tre es va refe­rir als exe­cu­tius de les cai­xes amb el des­pec­tiu nom de «fun­ci­o­na­ris», resulta, doncs que ara s'incor­pora a la casta a la qual lla­vors va refe­rir-se amb menys­preu. Pro­ba­ble­ment va uti­lit­zar aquesta expressió perquè estava hor­ro­rit­zat per la pro­posta del titu­lar de «la Caixa» de pri­va­tit­zar l'enti­tat i cedir-ne el con­trol a la fun­dació que també domi­nava la mateixa cama­ri­lla.

Poste­ri­or­ment, va ser Pizarro qui amb un to sem­blant d'arrogància i alti­vesa va pro­cla­mar en plena bata­lla de l'opa d'Endesa que ell no accep­ta­ria mai ser empleat de «la Caixa». El desen­llaç ja el recor­den els lec­tors. Va fra­cas­sar l'intent Pizarro-PP de lliu­rar la gran elèctrica a l'EON ale­ma­nya d'un land social demòcrata i, men­tres­tant, Zapa­tero, en un curiós chassé croise a la inversa, va pac­tar amb la dreta de Ber­lus­coni la cessió del negoci Entre­ca­na­les-Acci­ona-PSOE a la ita­li­ana ENEL.

Amb el pas del temps, però, la gent evo­lu­ci­ona i tots dos, tant Rato com Pizarro, van postu­lar-se com a can­di­dats a la pre­sidència d'aquesta pedra angu­lar del capi­ta­lisme madri­leny que és la Caja de la Capi­tal. Ja abans, Rato no havia decli­nat l'oferta dels dos opípars sous que fins a l'últim minut ha estat cobrant de «la Caixa» i de la seva hol­ding Cri­te­ria com a asses­sor. Tam­poc que no con­si­de­rava incom­pa­ti­ble el fet d'estar igual de ben retribuït pels com­pe­ti­dors Banc de San­tan­der i la Lazard.

El nou i fla­mant pre­si­dent Rato subs­ti­tu­eix Miguel Blesa, un íntim col·lega de José María Aznar durant la seva breu etapa d'ins­pec­tor d'Hisenda en un ter­ri­tori on no hi ha gaire pre­ce­dents d'aixe­car actes per com­ba­tre el frau fis­cal. En tot cas, en vir­tut del mètode de selecció del con­curs res­trin­git entre com­panys de pupi­tre i de fun­ci­o­na­riat, Blesa va ser entro­nit­zat a la pre­sidència de Caja Madrid ara fa tretze anys i mig.

Com­pa­rat amb Europa, és una eter­ni­tat. Allà es con­si­dera que més de sis anys és una bar­ba­ri­tat i que, per higi­ene, els càrrecs màxims s'han de reno­var sense per­pe­tuar-se per tal d'evi­tar vicis de gestió i noci­ons patri­mo­ni­als de la posició de poder. En canvi, com­pa­rat amb Bar­ce­lona, on els ges­tors s'han reproduït per coop­tació, rotació i endogàmia des dels seus orígens fran­quis­tes, tretze anys són ben poca cosa. Blesa haurà de renun­ciar pro­ba­ble­ment a les pla­ces de con­se­ller en empre­ses par­ti­ci­pa­des (la gran bicoca dels cai­xers), com ara, per exem­ple, Ibe­ria, Map­fre, Rea­lia i pot­ser també FCC. Se'n va amb la taca que una empresa com Mar­tinsa-Fadesa, que tot­hom veia situ­ada in arti­culo mor­tis ara ja veu en fallida, i això repre­senta un punt de moro­si­tat. En aque­lla decisió, els obser­va­dors con­si­de­ren que es va dei­xar mani­pu­lar pel seu home de con­fiança, Car­los Vela, que, després de convèncer-lo de con­ce­dir el crèdit actu­al­ment irre­cu­pe­ra­ble, va entrar com a con­se­ller dele­gat a la immo­biliària just una set­mana abans del con­curs de cre­di­tors.

Per si de cas colava, Vela es va rein­cor­po­rar a la hol­ding Cibe­les de la Caja, però final­ment va enten­dre que li con­ve­nia dimi­tir. A «la Caixa» també hi hagué un crèdit igual de 1.000 mili­ons d'euros a Mar­tinsa, però si hi havia algun Vela o alguna cosa sem­blant pel mig no s'ha pogut acla­rir. Això sí, l'error i la imprudència van ser de la mateixa mag­ni­tud (equi­va­lent a 2 anys d'obra social) sense que ningú hagi ento­nat el mea culpa, dimi­tit o pre­sen­tat dis­cul­pes.

Una altre epi­sodi des­astrós és el crèdit al pre­si­dent de la CEOE, Diaz Ferrán, impa­gat al ven­ci­ment i garan­tit in extre­mis amb unes acci­ons que ja esta­ven pig­no­ra­des al Banesto. Cosa que no impe­deix que el res­pon­sa­ble con­tinuï com a con­se­ller de la Caja com si no hagués pas­sat res. Per cert, no hau­ria d'estar pro­hi­bit que les cai­xes con­ce­dis­sin crèdits als seus con­se­llers i direc­tius i, si en cas excep­ci­o­nal esti­gues­sin jus­ti­fi­cats, no s'hau­rien de fer públics en ares a la trans­parència? Hi ha també les com­pres d'acci­ons de SOS-Cuétara o Meca­lux. Però el més inqui­e­tant és que després de l'ensul­si­ada de Mar­tinsa, els bancs i les cai­xes no es poden tor­nar a per­me­tre forats d'aques­tes pro­por­ci­ons. Es veuen, doncs, obli­gats a adqui­rir actius tòxics, ja que la sus­pensió de paga­ments seria pit­jor. Viu­rem, per tant, durant els pro­pers mesos uns ven­ci­ments molt dese­qui­li­brats. Sobre les cai­xes que Fran­cisco Pas­cual en deia mer­ca­dos, segons la memòria de la CECA, només una part insig­ni­fi­cant del que paguen als cli­ents va a obra social que, en total, suma 2.058 mili­ons, gai­rebé la mateixa xifra de polítics col·locats a les cai­xes, que són 2.087. En resum, que la cari­tat ben entesa i les col·loca­ci­ons comen­cen per un mateix.