Educada com un nen

Volia jugar a fut­bol, i a bàsquet. Qual­se­vol esport en què es pogués córrer, i si hi havia pilota, molt millor. Amb sis, set o vuit anys, el pri­mer que pre­gun­tava a la mare els dilluns al matí eren els resul­tats del Palamós, que lla­vors gau­dia de la seva època dau­rada. El pare va haver de recórrer tota la comarca bus­cant un equip de fut­bol on la nena pogués donar pun­ta­des de peu. Va ser impos­si­ble. A mit­jans dels vui­tanta això que les noies jugues­sin a fut­bol no s’esti­lava. Així que va con­ti­nuar fent ballet durant anys. Però no, ella con­ti­nu­ava pen­sant en esports “de debò”. La dèria del bàsquet li va venir de més gran i quan va acon­se­guir jugar en un equip de nenes, el club va deci­dir eli­mi­nar els equips feme­nins. Durant un any ella i una altra es van entre­nar amb nois. Tres dies a la set­mana. I no es van can­sar. I van rei­vin­di­car el dret que tenien de jugar en aque­lla pista de bàsquet igual que els seus com­panys nens, encara que no tin­gues­sin el premi de jugar el par­tit del cap de set­mana. Pot­ser els entre­na­dors es van pen­sar que es can­sa­rien i ho aban­do­na­rien de bon començament. No em vaig can­sar lla­vors, amb 12 o 13 anys, ni em can­saré ara de rei­vin­di­car la igual­tat, en l’esport, a la feina i a casa. És per això que avui m’adhe­reixo a la vaga femi­nista, igual que mol­tes dones d’aquest diari, que fan que aques­tes pàgines siguin pos­si­bles. I també la rei­vin­dico perquè cap nena es quedi sense equip de fut­bol ni de bàsquet, i també perquè un nen pugui fer ballet.