El primer cop

Què hi ha en un petó? Hi ha el tacte de les llengües i els lla­vis, hi ha el líquid de la saliva, hi ha l'alè de les nos­tres res­pi­ra­ci­ons. La pri­mera vegada que vaig fer un petó, vaig aca­bar ren­tant-me les dents tres cops. D'esquerra a dreta. Amunt i avall. Amb força. Massa desig retar­dat. Massa passió acu­mu­lada. Massa ima­gi­nació, també. Què em devia pen­sar que havíem fet? El món con­ti­nu­ava girant, em feia l'efecte que girava, però cap al cantó més ama­ble. A ella no la vaig tor­nar a veure mai més. Fals. La vaig veure un cop. Tres dies, set hores i dotze minuts més tard. Vaig córrer a ama­gar-me en un por­tal perquè era de dia i perquè no volia que em veiés tal com era. Res de l'altre món, jo: tirant a baix, la boca massa petita, sem­pre un o dos o més grans a la cara que em traïen. Com em devia pen­sar que m'havia vist? Però la pre­gunta era sem­pre una altra: on s'han de posar les mans men­tre es fa un petó? A les espat­lles? Entre els cabells? Al cla­tell? Vaig par­lar-ne amb en Bar­rull. El pres­tigi d'haver lli­gat més que cap altre. «Es posa la mà esquerra a la seva esquena i es va bai­xant la mà dreta fins que es troba la tira dels sos­te­ni­dors». «I després?» Però després era quasi una obra d'engi­nye­ria. S'havia d'arri­bar a prop del cul, s'havia d'aixe­car la camisa suau­ment, s'havia de pujar la mà per la seva esquena fins que es tor­nava a tro­bar la tira dels sos­te­ni­dors. «A vega­des, des­cor­dar el clic costa molt. De tota manera, la pri­mera vegada elles mai no es dei­xen.» Eren com ara els del PSC amb tot això del dret a deci­dir. El pri­mer cop, impos­si­ble. El segon cop, els cos­tarà menys. Al final, s'hi afe­gi­ran. I assu­mi­ran que el món con­ti­nuarà girant com si res. Tot nor­mal, quan es fa allò que es deci­deix lliu­re­ment. Homes i dones i estats com qual­se­vol altre.