Però això ells ja ho saben

El síndic de greu­ges, Rafael Ribó, deia ahir que és “un error” haver judi­ci­a­lit­zat les denúncies d’adoc­tri­na­ment (de supo­sat adoc­tri­na­ment, vaja) a l’escola. És més que un error. És una sal­vat­jada, una bar­ba­ri­tat, una insen­sa­tesa, un dis­ba­rat, una xim­ple­ria i una ani­ma­lada. És una decisió que, lluny de resol­dre el con­flicte, l’atiarà, l’encendrà i l’infla­marà durant mesos i anys. És un error. Un immens error; tan gran que em sem­bla que qui el pro­mou n’és ple­na­ment cons­ci­ent, del que fa. I és per això que ho trobo encara més trist, deplo­ra­ble i llas­timós. És un error que les denúncies s’hagin judi­ci­a­lit­zat i és un error la poli­tit­zació que se’n farà avui del cas (si és que el cas en si no es va crear per això) quan avui a Cata­lu­nya s’hi des­pla­cin els secre­ta­ris d’Estat dels minis­te­ris de l’Inte­rior i d’Edu­cació per reu­nir-se amb famílies d’agents de la Guàrdia Civil. Els res­pon­sa­bles d’Inte­rior i d’Edu­cació saben que avui no faran res més que atiar, fer gran, el con­flicte que han gene­rat. Si a les aules el dia 2 d’octu­bre es va par­lar de l’1-O és perquè els mes­tres van fer de mes­tres. I si això va gene­rar algun con­flicte, que no ho des­carto en alguns casos pun­tu­als, l’escola té prou meca­nis­mes per resol­dre-ho. Però no. Han deci­dit fer-ho gran. I ho han fet gran perquè ho volien fer gran. I perquè volen mes­tres porucs. Vostès han vist, han lle­git, les quei­xes reco­lli­des pel minis­teri?: un mes­tre que va dir que “Cata­lu­nya paga més impos­tos i rep menys diners”; els deu­res d’un pro­fes­sor que la mare d’un alumne va tro­bar sos­pi­to­sos; una mes­tra que va expli­car un conte on al final “es mata el rei i els poli­cies dolents”; un cen­tre edu­ca­tiu “on hi ha una este­lada”; un altre on a la plana web hi diu: “País: Cata­lu­nya”; un altre on uns alum­nes en van insul­tar un altre a l’hora del pati... Són, com deia ahir Ribó, denúncies en la majo­ria de casos “incon­sis­tents” i ter­gi­ver­sa­des. Acu­sa­ci­ons incon­sis­tents, dèbils, sense argu­ments i, en tot cas, de cap manera merei­xe­do­res d’aca­bar al jut­jat. És una exa­ge­ració. Però això, i aquí és on m’indigno, ja els ho he dit abans, ells ja ho saben. Per això no deixo de pre­gun­tar-me: aquesta és, de veri­tat, l’escola que volen per als seus fills?