Els díscols McEnroe... i Borg

L’any 1980 es va dis­pu­tar la cèlebre final de Wim­ble­don que Björn Borg va gua­nyar agònica­ment a John McEn­roe. Lla­vors jo tenia dotze anys. És impro­ba­ble que ningú nas­cut ara fa mig segle no se senti poc o molt com­mo­gut per la pel·lícula de Peder­sen, que, en molts pas­sat­ges, acon­se­gueix el color pre­cari de les pri­me­res pola­roid o de les cin­tes caso­la­nes fil­ma­des amb Súper 8. L’impas­si­ble Björn Borg i el fogós John McEn­roe for­men part de les lle­gen­des espor­ti­ves de la nos­tra ado­lescència. Poc després ja va arri­bar Ivan Lendl, de joc tediós, avor­ridíssim...

La gràcia d’aquesta història con­sis­teix a fer-nos veure la cara tràgica –si l’adjec­tiu tràgica resulta exces­siu, posem-hi dolo­rosa– de dos espor­tis­tes excep­ci­o­nals, que, sobre el ter­reny de joc, van man­te­nir una riva­li­tat afer­ris­sada, però que van aca­bar sent bons amics. Com recor­den els mots pro­e­mi­als d’un altre ten­nista famós, més de la corda de McEn­roe –em refe­reixo a l’intem­pe­rant Andre Agassi–, “qual­se­vol par­tit de ten­nis és una vida en mini­a­tura”.

¿Què ens des­co­breix, Borg vs. McEn­roe? Doncs prin­ci­pal­ment que el pri­mer, que era només tres anys més gran que el segon, havia estat, també, un ado­les­cent iras­ci­ble i intrac­ta­ble. El seu entre­na­dor, però, va acon­se­guir cap­gi­rar aquest tem­pe­ra­ment. Gràcies a això, el suec ha pas­sat a la història com un home d’una fre­dor insu­bor­na­ble. Per con­tra, McEn­roe, que en aque­lla final sem­blava un posta­do­les­cent (i que, per sor­presa de tot­hom, es va com­por­tar irre­prot­xa­ble­ment, sense come­tre cap dels seus exces­sos habi­tu­als), es capté sem­pre com un lli­bre obert. En el fons, aquests dos ten­nis­tes es van arri­bar a fer amics perquè es van reconèixer. La pel·lícula res­se­gueix molt bé alguns epi­so­dis sig­ni­fi­ca­tius de la noiesa de tots dos: Borg, jugant al car­rer, ser­vint-se de la porta d’un garatge com a frontó; o fent una rebe­que­ria en un bosc, on este­lla una raqueta per la ràbia con­gri­ada con­tra el seu entre­na­dor; McEn­roe, nen pro­digi del càlcul, demos­trant, davant la seva família i uns quants amics, la seva rapi­desa men­tal...

El direc­tor pren par­tit per Borg des del pri­mer minut: la seva malal­tissa con­tenció, l’extrem pati­ment davant un par­tit que havia de can­viar-li la vida, aque­lla manera gèlida de trac­tar la seva pri­mera dona; a McEn­roe, en canvi, ens el pinta com un cara­llot arro­gant, amic per­petu de la gresca; un jove pop (avui en diríem indie), davant l’apa­rença més aviat hippy del seu con­trin­cant. Al final, però, el direc­tor el redi­meix, i de quina manera!: la der­rota sol recon­ci­liar-nos amb els seus esco­llits. I, encara més, si, com és el cas, el matx va ser tan dis­pu­tat com el d’aque­lla memo­ra­ble final, un dels millors par­tits de ten­nis que es recor­den. Guanyà Borg. Però es podria dir, amb Car­ner, que “pel filat de la [seva] raqueta alçada / tra­ves­sava la llum del sol ponent”.