Del mitjonàs al mitjonet

Eren temps olímpics, agi­tats, ale­gres, lla­vors que Antoni Tàpies va voler ins­tal·lar un feno­me­nal mitjó fora­dat de 18 metres a la sala oval del Palau Naci­o­nal de Montjuïc. S'havia inver­tit una for­tuna a recons­truir l'edi­fici. El MNAC encara era molt pre­cari, més pro­jecte que rea­li­tat. Però la sala oval, que és un dels espais més sor­pre­nents de la ciu­tat i del país, ja tenia una llarga història. Allà, els naci­o­nals hi havien cele­brat, el 1939, la con­questa de Bar­ce­lona, el fastuós àpat de la victòria. Era allà que Tàpies hi volia plan­tar el seu mitjó fora­dat. Un mitjó que havia de cul­mi­nar una mena de relat ideal de la història de l'art català. Del pan­tocràtor de Taüll a aque­lla mena d'home­natge a la indústria tèxtil i al·lego­ria de la seva decadència. Hi va haver enre­nou. Es va revi­far l'eterna dis­puta inso­lu­ble entre par­ti­da­ris de la moder­ni­tat i l'avant­guarda i detrac­tors dels ges­tos extrems i exa­ge­rats. El soroll va arri­bar a ser bas­tant fort. Algun diari poderós va ven­ta­llar el foc. Es va acu­sar Tàpies de divisme i d'orgull. Es podia adme­tre fins i tot que el mitjó era una escul­tura impac­tant, però del tot ines­ca­ient per a l'indret. Un gest d'auto­com­plaença, de vanaglòria. No se li dis­cu­tia a Tàpies la qua­li­tat com a artista, però es recor­dava que, en el món de l'art, per arri­bar a una posició pre­e­mi­nent com la seva, no n'hi ha prou de ser un bon artista, també calen habi­li­tats per a la relació i el comerç. La volun­tat d'ins­tal·lar la peça a la sala oval es con­si­de­rava més un pro­ducte de la segona con­dició que de la pri­mera. Tot i que, en prin­cipi, tant l'artista com la direcció del museu s'hi resis­tien, a la fi van renun­ciar.

Ara, el mitjó és allà on ha de ser: al lloc de la roba estesa. L'indret propi dels mit­jons fora­dats no són pas les sales de solemne arqui­tec­tura, sinó els patis i els ter­rats, eixu­gant-se i eixa­mo­rant-se. Un mitjó més petit, un mit­jo­net, per dir-ho així, de 2,75 metres, s'ha ins­tal·lat al pati de la Fun­dació Tàpies de Bar­ce­lona, que ara es torna a obrir al públic. Això està més bé. El lloc és més adi­ent. Sem­pre s'ha sen­tit dir que la roba bruta és millor ren­tar-la a casa.