L’ordre diví i l’unionisme

A Vim­bodí i Poblet tenim l’honor de ser un dels muni­ci­pis més petits del país que encara té sala per al setè art. I la canícula esti­uenca fa el cine molt reco­ma­na­ble com a refugi –ara que s’ha ins­tal·lat l’aire con­di­ci­o­nat–. Així que vaig apro­fi­tar per veure la dar­rera obra de Petra Bion­dina Volpe, El orden divino. Una pel·lícula que si bé no té res d’espe­cial des del punt de vista cine­ma­togràfic, ho té tot d’interes­sant pel con­tin­gut argu­men­tal, basat en la con­questa del dret de vot de les dones a Suïssa. Un tema que no va obli­gar l’equip de rodatge a fer grans tas­ques d’ambi­en­tació, ja que el sufragi femení es va apro­var a Suïssa el 7 de febrer del 1971 i es va fer efec­tiu el 16 de març. Això en l’àmbit fede­ral perquè en algu­nes elec­ci­ons can­to­nals les dones no van poder votar fins al 1990. Sí, sí, no m’erro en les dates. El orden divino és espe­ci­al­ment reco­ma­na­ble per a aquells que neguen el dret de vot per l’auto­de­ter­mi­nació als cata­lans i asse­gu­ren que en un país de l’Europa occi­den­tal no té lloc la lluita per un dret fona­men­tal. Doncs a Suïssa, al cor de l’Europa democràtica i civi­lit­zada, fa menys de 50 anys encara calia gran coratge i molta deso­bediència a l’ordre esta­blert, és a dir a l’ordre diví sobre el qual es basava el poder dels homes sobre les dones. Alguns dels que arren­quen llaços grocs per car­rers i pla­ces es tro­ba­ran molt iden­ti­fi­cats amb els homes del poble suís del film que, enfu­ris­mats, arren­quen la pro­pa­ganda sufra­gista que un grup de dones valen­tes comen­cen a pen­jar, les sot­me­ten a befa i humi­li­ació, i quan no les poden vèncer pas­sen a l’amenaça i l’agressió. I també amb el fet que algu­nes dones feien cam­pa­nya con­tra el seu propi dret al vot, igual que alguns cata­lans rebut­gen el seu propi dret a deci­dir. I és que l’ordre diví, ara i aquí, és el de la sacro­santa uni­tat d’Espa­nya. Però no crec que faci spoi­ler si avanço que la pel·lícula mos­tra que les llui­tes pels drets fona­men­tals són molt actu­als, però sem­pre llar­gues, dures i amb alts i bai­xos. Això sí, aca­ben reei­xint.