Ells

A la ter­rassa del cafè, en una taula veïna a la meva, sos­te­nien un tros de con­versa, on el mot ells sovint pre­nia pro­ta­go­nisme per una ento­nació espe­cial amb què era pro­nun­ciat. Els ter­tu­li­ans no par­la­ven pas d’uns parents, posem per cas: es refe­rien a “ells” com a un com­plex llunyà dotat de poder, amenaçador, capritxós i damnós. Sí, sovint escol­tem aquell pro­nom dit amb un to dol­gut. En el cas de la con­versa escol­tada suara no ha cos­tat gaire deduir en poca estona que par­la­ven dels qui manen. I no ha cos­tat gaire perquè no és cap nove­tat aquesta referència, més sovint que no ens pen­sem tots hi acu­dim.

–‘Ells’ bé que s’ho mane­guen, ells rai, tu a creure i a sir­gar, que ells sem­pre dalt del carro; ells? mira, ben plena la panxa.

‘La Codor­niz’, revista humorística dels temps fran­quis­tes, publicà la con­ju­gació del verb pro­tes­tar en pre­sent, “jo pro­testo, tu pro­tes­tes”, etc., però a la ter­cera per­sona plu­ral deia “ells fan el que volen”.

Els fran­ce­sos empren el pro­nom eux, –no ils–, perquè eux per­met una gene­ra­lit­zació còmoda, comprèn molta més gent, és fins i tot més mis­teriós: “eux”, són els res­pon­sa­bles invi­si­bles de les maqui­na­ci­ons per als grans nego­cis a què mai no podran aspi­rar els sim­ples mor­tals con­tri­bu­ents al fisc.

Una antiga pel·lícula de ciència-ficció, encara en blanc i negre, pre­sen­tava uns insec­tes gegan­tins que s’empa­ra­ven del nos­tre pla­neta. Se’n deia Them, que és també el cas indi­recte de la decli­nació pro­no­mi­nal anglesa. En aquell cas Them por­tava l’adhe­siu de perill apo­calíptic. El nos­tre ells, dit amb l’ento­nació de com­pli­ci­tat anti­ci­pada que tots conei­xem, és un xic més gene­ral i difús –tot i ofe­rir-se tot­hora perillós als nos­tres ulls– que no el que empraríem per evo­car per­so­nes iden­ti­fi­ca­bles amb nom i cognoms. Dit en sin­gu­lar, ell és algú con­cret; ells ens trans­porta a les nebu­lo­ses de la con­xorxa, boi­ro­ses, però des­truc­to­res. Ho he insi­nuat abans, es tracta de la nebu­losa dels qui sem­pre manen i mana­ran, vista amb l’ente­lat teles­copi casolà dels qui mai no tin­dran poder.

“Ells”, ras i curt, són els que tenen la pae­lla pel mànec. I no pas única­ment els pode­ro­sos de dalt de tot, asse­nya­lats amb el dit, sinó també aquells altres que, tot i estar al nos­tre modest nivell, ens temem fona­men­ta­da­ment que ens pas­sen la mà per la cara, i, doncs, els tenim tírria. O enveja soter­rada.

–Ells sí que la saben llarga.

–Ells? Ves-los al dar­rere!

Al·ludim, en aquest cas, a gent com nosal­tres però situ­ats de faisó que mouen palan­ques de poder. No és que els hi iden­ti­fi­quem, però a efec­tes de fer-nos la guitza són com els altres “ells”, els minis­tres, els res­pon­sa­bles de grans cor­po­ra­ci­ons –o de l’ empresa petro­li­era–, els con­se­llers dele­gats dels bancs, els car­de­nals, els agents inter­me­di­a­ris, un mili­o­nari impen­sat; sem­pre, però, gent que té el poder en el punt on nosal­tres no el tenim ni mai el tin­drem. Com poden ser igual­ment els grups secrets que sem­pre exis­tei­xen, i que massa fàcil­ment qua­li­fi­quem de màfies.

En al·ludir aques­tes per­so­nes hom ende­vina un arros­se­gall de feblesa històrica, tenim pre­sent un dibuix de la soci­e­tat domi­nada encara per uns éssers eixits de retrats a l’oli –els aristòcra­tes–, dels palaus –grans eclesiàstics o poten­tats–, els més ele­vats mili­tars, classe social a qui només recent­ment se’ls ha dut a pagar (rela­ti­va­ment) per les for­tu­nes de què podrien res­pon­dre. Els de la nòmina i els modes­tos autònoms tenen la impressió que, mal­grat els can­vis recents, paguen els impos­tos pro­pis i els d’“ells”. Nosal­tres par­lem d’ells amb una can­ta­re­lla deso­lada, una abso­luta des­em­pa­rança, com serfs de l’edat mit­jana.

Serà veri­tat que a la Pell de Brau no s’ha fet mai ni la revo­lució social, ni la política ni la reli­gi­osa? Veus prou crítiques i sen­sa­tes en l’anàlisi ho pro­cla­men. De la revo­lució reli­gi­osa hi ha indi­cis que ja se n’encar­re­guen des de dins els pro­pis mem­bres, d’una o altra forma; de les altres caldrà més temps i qui sap si, encara, més cri­sis per con­so­li­dar un marc on no cal­gui par­lar d’“ells”, amb el dol­gut to d’ara.