Unitat i acció per avançar

L’abús cons­tant de l’Estat espa­nyol i els seus esbir­ros (for­ces regu­lars, falan­gis­tes de car­rer, retor­ci­ments jurídics, etc.) ens mos­tra que ens tro­bem en una ocu­pació. Des del punt de vista estric­ta­ment polític té lloc quan un estat, mit­jançant les seves estruc­tu­res coer­ci­ti­ves, ofega l’expressió de la volun­tat popu­lar d’una nació. En el nos­tre cas, fins i tot és per­se­guit el dret de pro­testa davant la repressió (per­se­cució malal­tissa del groc), l’expressió de la idea inde­pen­den­tista (pro­hi­bint símbols), l’elecció lliure de repre­sen­tants, etc.

L’objec­tiu últim de l’ocu­pació és el bene­fici que l’Estat extreu de la nos­tra espo­li­ació econòmica. Una relació que no ve del res­pecte a res ni a ningú sinó de l’interès para­si­tari més ele­men­tal. D’aquí el gran con­sens entre les elits domi­nants espa­nyo­les i els seus ence­gats ser­vi­dors, per prac­ti­car les for­mes de domi­nació més abu­si­ves.

Qua­tre sim­pli­fi­ca­ci­ons i mitja. Dins els tres àmbits elec­to­rals en què es pre­senta avui l’inde­pen­den­tisme hi ha algun sec­tor que no afronta de cara la rea­li­tat.

El sec­tor que en podem dir “màgic”, per exem­ple, ten­deix a situar les espe­ran­ces en unes “juga­des mes­tres” que per acu­mu­lació por­ta­rien al nos­tre alli­be­ra­ment. Totes les juga­des pos­si­bles són bones però per a la reso­lució glo­bal cal alguna cosa més.

El sec­tor “mini­ma­lista”, d’altra banda, con­fia en el sim­ple fet de “deses­ca­lar el con­flicte” que ja por­ta­ria a l’alli­be­ra­ment col·lec­tiu. Però, la recu­lada davant un adver­sari que es mou dins una lògica mili­tar, no fa altra cosa que reforçar les ànsies repres­si­ves perquè demos­tra que la repressió és útil.

El sec­tor “deso­be­ista” final­ment basa en la sola acció pas­siva de deso­beir totes les seves espe­ran­ces, quan és sabut que es tracta d’un ter­reny favo­ra­ble a l’acció judi­cial més ele­men­tal i que, per ella sola, no és cap solució glo­bal (una altra cosa són les deso­bediències impor­tants i ben cal­cu­la­des).

Aquesta mena de sim­pli­fi­ca­ci­ons es veuen reforçades sovint per supo­sats “asses­sors” que venen a dir que no podem fer res si no som més colla. L’anàlisi sim­ple­ment quan­ti­ta­tiva en situ­a­ci­ons de forta opressió és un error grui­xut d’anàlisi. Quan hi ha coacció i amenaça, allò que dona la idea de la pos­si­bi­li­tat de canvi és el grau d’orga­nit­zació i l’hege­mo­nia política al vol­tant de la força que té una pro­posta (com la República cata­lana dels drets soci­als) que apa­reix com a posi­tiva als ulls de la població. Només sense ame­na­ces i amb garan­ties, una opinió col·lec­tiva es pot con­si­de­rar sig­ni­fi­ca­tiva democràtica­ment.

L’altra mitja sim­pli­fi­cació és la d’algu­nes orga­nit­za­ci­ons cíviques que dema­nen una uni­tat elec­to­ral “abso­luta”, quan no és cap solució vàlida perquè la uni­tat estratègica necessària (en l’acció) va més enllà de les elec­ci­ons. Fer ali­an­ces gua­nya­do­res segons els muni­ci­pis sem­bla molt més pro­duc­tiu.

Com­ba­tre l’ocu­pació. Ens hem de mobi­lit­zar de manera unitària –i aquest 11 de Setem­bre més que mai–; hem de gua­nyar repre­sen­tants arreu del ter­ri­tori; i hem de cer­car el suport inter­na­ci­o­nal. Però només la lluita con­tra l’ocu­pació (amb la denúncia i rebuig dels repre­sen­tants i agents del règim monàrquic espa­nyol, dels mono­po­lis de domi­nació econòmica, etc.) ens farà real­ment lliu­res.

Una forma d’atu­rar l’ocu­pació, des de l’arrel, és afron­tar col·lec­ti­va­ment totes les agres­si­ons con­tra els nos­tres drets democràtics (d’expressió, de repre­sen­tació, jurídics, etc.) com a veri­ta­bles “crims con­tra el Poble Català”, que hau­ran de ser jut­jats con­ve­ni­ent­ment per la República cata­lana. Una altra raó de pes, doncs, per fer-la efec­tiva ben aviat.

Per això és esti­mu­lant saber que hi ha equips d’advo­cats i enti­tats anti­re­pres­si­ves que ja estan clas­si­fi­cant, estu­di­ant i denun­ci­ant tots aquests casos sota cri­te­ris estric­tes de justícia equi­ta­tiva. Als qui abu­sen impu­ne­ment els hem de fer veure que cap abús serà sense con­seqüències: ara. I també dins la República que no ha de tri­gar, si sabem com­ba­tre l’ocu­pació i els mono­po­lis que sos­te­nen el règim monàrquic espa­nyol.