Poder judicial

Donem per fet, perquè ens ho hem repe­tit molt sovint, que només la política resoldrà un con­flicte polític com el que hi ha entau­lat entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Haver-lo dele­gat als tri­bu­nals, com va fer el govern del PP, va ser un error del qual paguem i paga­rem les con­seqüències. Ara: si con­fiem, amb totes les reser­ves que són del cas, en el poder polític, repre­sen­tat con­ven­ci­o­nal­ment per l’exe­cu­tiu i el legis­la­tiu –els governs de l’Estat i la Gene­ra­li­tat i les Corts i el Par­la­ment–, per què hauríem de des­con­fiar del judi­cial? Per què en des­con­fiem? Per què ho enreda tot? Un dels tres poders fona­men­tals de l’Estat, el que com­ple­menta els altres dos, no sem­bla que bus­qui la reso­lució del con­flicte, sinó que l’enve­rina amb unes ins­truc­ci­ons fan­ta­si­o­ses que pro­jec­ten acci­ons delic­ti­ves desor­bi­ta­des sobre els encau­sats. Els manté a la presó i en reclama més al mateix recinte. Amb gent tan­cada, el marge de mani­o­bra de la política és limi­tadíssim. El poder judi­cial el res­trin­geix. Va al seu aire, i en això alguns obser­ven la seva inde­pendència. Inde­pen­dents uns magis­trats amb pun­tes de boi­xet als punys que en públic, en pri­vat i en papers sege­llats amb pòlis­ses mani­fes­ten ani­mad­versió gai­rebé per­so­nal i d’encuny patriòtic con­tra els encau­sats i el movi­ment inde­pen­den­tista en gene­ral? No són més patri­o­tes els polítics que apel·len al diàleg i a la paci­fi­cació? Alguns polítics pen­sen com els jut­ges i els fis­cals. Vol­drien l’inde­pen­den­tisme doble­gat i vençut. Però la rea­li­tat s’imposa o aca­barà per impo­sar-se’ls. No se sen­ten els magis­trats inter­pel·lats? Jo vull que la justícia actuï con­tra la delinqüència per poder sor­tir amb pau al car­rer. No vull sor­tir al car­rer per recla­mar justícia, con­dició per viure en pau.

Els que han de jut­jar els pre­sos polítics no les tenen totes: seran pre­sents a la sala obser­va­dors inter­na­ci­o­nals, entre ells els que a Bèlgica, Ale­ma­nya o Suïssa no han per­ce­but en els encau­sats els delic­tes de què se’ls acusa. Hi haurà gent dels orga­nis­mes que vet­llen pels drets humans. I, al fons de tot, hi ha el Tri­bu­nal d’Estras­burg. La sentència vol ser dura, exem­plar, humi­li­ant. La rei­te­rada presó pre­ven­tiva anun­cia les inten­ci­ons i el desen­llaç. Al mateix temps, lle­geixo que els jut­ges ja estan rumi­ant com redac­tar-la perquè Estras­burg els sigui benèvol. Es tra­ei­xen: tenen la sentència al cap i saben que Estras­burg els pot dei­xar en evidència. A ells i al poder judi­cial espa­nyol, el ter­cer poder. Diuen –jo no ho sé, ho diuen– que Europa ha inter­ce­dit perquè el “con­flicte espa­nyol” es paci­fi­qui política­ment. Judi­ci­al­ment, també: els tri­bu­nals euro­peus han donat avi­sos als espa­nyols. No en fan cas. Se’n riuen. En segons quins casos tam­poc cal exa­ge­rar la sepa­ració de poders.