Un any

Hem donat un tomb sen­cer al calen­dari des que el 16 d’octu­bre del 2017 ens va recórrer un esglai quan aquell dilluns al ves­pre es feia públic que la jut­gessa de l’Audi­en­cia Naci­o­nal Car­men Lamela orde­nava presó pro­vi­si­o­nal per al pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral, Jordi Cui­xart, i l’ales­ho­res pre­si­dent de l’ANC, Jordi Sànchez, per un pre­sumpte delicte de sedició que, més tard, el Tri­bu­nal Suprem ele­va­ria a rebel·lió. Un any sen­cer pri­vats de lli­ber­tat en abús de la presó pre­ven­tiva. La tendència ens porta a recor­dar els anys per les coses que hem fet o que han pas­sat. Ani­ver­sa­ris, cele­bra­ci­ons, vacan­ces, nove­tats... I aque­lles peti­tes tries de cada dia, què men­jar o ves­tir, el diari que vols lle­gir, el lloc on pas­se­jar o sim­ple­ment on per­dre el temps... I el més impor­tant de tot: amb qui. Ele­gir la com­pa­nyia dels teus, dels que et veuen i t’esti­men. De tot això i més s’ha pri­vat Cui­xart i Sànchez en un càstig injust amb un ànim exem­pli­fi­ca­dor per al movi­ment i els diri­gents inde­pen­den­tis­tes. Ha pas­sat un any, el rellotge con­ti­nua cor­rent i a Cui­xart i Sànchez s’han afe­git els líders polítics, també en presó pre­ven­tiva, i els de l’exili.

L’escletxa oberta l’1 d’octu­bre, quan la poli­cia espa­nyola va ato­nyi­nar les per­so­nes pacífiques que volien votar, s’ha con­ver­tit en un esvo­ranc pels empre­so­na­ments, injus­tos i sos­tin­guts en el temps. Ningú entén que esti­guin reclo­sos. I encara menys s’entendrà que puguin ser con­dem­nats. No s’accep­tarà.