opinió
Arbres caiguts
Convé dur a terme, ràpidament, iniciatives, d'acord amb la propietat, per minimitzar els efectes que va generar la tempesta de neu sobre els ecosistemes forestals
«Arbres caiguts» no és el primer vers d'un poema de Guerau de Liost sobre les boscúries del massís del Montseny, sinó que és un dels darrers efectes de la tempesta de neu que va afectar Catalunya el dilluns 8 de març i que comença a ser visible un cop les infraestructures viàries i elèctriques van normalitzant-se.
Desgraciadament tornem a parlar dels boscos de manera negativa, és a dir, que són notícia quan reben els efectes del vent, del foc o de la neu. Només cal recordar que el gener del 2009 una excepcional ventada va tombar milers d'arbres, o que l'estiu passat diversos incendis van cremar milers d'hectàrees forestals. Per tant, en els darrers mesos, el vent, el foc i la neu han afectat negativament els nostres boscos. Cal emfasitzar que les ventades, els incendis forestals i les nevades excepcionals són, primer de tot, pertorbacions naturals, i quan afecten un medi vulnerable i provoquen alteracions intenses a les persones, els béns, els serveis o el medi ambient els podem qualificar de desastres naturals.
Els ecosistemes mediterranis, com els d'altres latituds, pateixen cíclicament pertorbacions que afecten la seva estructura i el seu funcionament. Per exemple, al Parc Nacional de Yellowstone, que va ser el primer espai natural protegit del món i que és un veritable santuari natural, hi ha anualment incendis de diferents magnituds. Precisament, el 2008 va fer 20 anys d'un dels incendis més terribles que han afectar el parc, ja que se'n van cremar tres quartes parts. Amb motiu d'aquesta efemèride es va celebrar un congrés que, entre altres temes, va posar en evidència que cada 300-400 anys es produeixen incendis que afecten gairebé la totalitat del parc, és a dir, centenars de milers d'hectàrees. En conseqüència, els incendis forestals, com les ventades o les tempestes de neu, són pertorbacions que afecten, cíclicament, molts ecosistemes, i aquests, seguint el propi ritme natural, se'n van refent. Per tant, si els ecosistemes estan adaptats per superar els diversos tipus de pertorbacions, on rau el problema?
La clau és que, necessàriament, no som davant d'un problema ecològic sinó d'un drama o desastre en un context social i econòmic. Ens explicarem. El problema és social, ja que dins dels nostres boscos hem permès que existeixin centenars de quilòmetres de carrers, de cases i de conduccions elèctriques, i, per tant, els arbres han caigut sobre les cases o enmig dels carrers, i han deixat moltes persones incomunicades o amb l'habitatge malmès. El resultat va ser que el dilluns 8 de març moltes urbanitzacions del Vallès Oriental, del Maresme o de la Selva van resultar afectades per la tempesta de neu, com l'estiu del 1994 quan van viure la por de les flames de l'incendi forestal que va iniciar-se a Gualba i va arribar a les portes de Santa Coloma de Farners. Senzillament, perquè viuen en un espai sotmès, periòdicament, a riscos naturals i no en un territori idíl·lic.
El problema també és econòmic, ja que gran part dels boscos on s'han escapçat branques o han caiguts arbres són de propietat privada i, per a molts d'aquests propietaris, el bosc és un recurs econòmic que ara s'ha descapitalitzat. Si volem actuar amb visió de futur, hauríem de considerar els nostres boscos, tal com reclamava el II Congrés Forestal Català, com a infraestructures de país, tal com ho són la xarxa viària i l'elèctrica. Cal entendre que l'espai forestal no només és un recurs econòmic, sinó també, entre altres funcions, un reservori de carboni o de biodiversitat, així com paisatge i, en conseqüència, un espai de lleure, malgrat que és, majoritàriament, de propietat privada.
En conclusió i si volen ser conseqüents amb la màxima que els incendis s'apaguen a l'hivern, convé dur a terme, ràpidament, iniciatives, d'acord amb la propietat, per minimitzar els efectes que va generar la tempesta de neu sobre els ecosistemes forestals. I en aquest punt, ens apareixen diverses preguntes: què en farem, d'aquesta biomassa? Simplement, la triturarem i la llençarem sobre els sòls? la portarem a serradores a uns preus llastimosos? No seria millor aprofitar-la energèticament i convertir-la en estella i fer-la servir per alimentar calderes? Si a l'inici de l'article dèiem que «arbres caiguts» podrien ser les primeres paraules d'un vers, acabarem esmentant uns veritables versos de mossèn Pere Ribot que fan referència als arbres: «Entre la terra i el cel, he enfondit la rel, en l'eternitat.»
