Acord que encara no és

El 29 de març el Regne Unit aban­do­narà la Unió Euro­pea. L’acord de la set­mana pas­sada, i encara pen­dent de rati­fi­cació, és un acord sobre les con­di­ci­ons de sor­tida: el Regne Unit paga els 50.000 mili­ons d’euros que havien cal­cu­lat les auto­ri­tats euro­pees en con­cepte de com­pro­mi­sos adqui­rits i s’obre un període de tran­sició fins a finals del 2020. Durant aquest període es manté pràcti­ca­ment la mateixa situ­ació actual, amb lliure cir­cu­lació de béns, ser­veis capi­tals i per­so­nes. El Regne Unit perd ja la capa­ci­tat de par­ti­ci­par en el procés de presa de deci­si­ons a Europa, però això no és pro­blema. L’impor­tant és que durant aquest període s’haurà de seguir nego­ci­ant la relació futura que s’apli­ca­ria a par­tir de l’any 2021. Aquest és un punt que ha gene­rat una certa con­fusió perquè el pacte asso­lit entre els nego­ci­a­dors britànics i euro­peus no és un acord sobre la futura relació defi­ni­tiva del Regne Unit amb la UE; sim­ple­ment fixa les con­di­ci­ons que regi­ran durant aquests pro­pers dos anys.

El referèndum del ‘brE­xit’ va deci­dir que el Regne Unit aban­do­na­ria la UE, però no fixava l’esta­tus final que tin­dria amb la UE. Les auto­ri­tats euro­pees van insis­tir des del pri­mer moment que no era pos­si­ble man­te­nir la lliure cir­cu­lació de béns, ser­veis i capi­tals sense man­te­nir la de per­so­nes. Aques­tes qua­tre lli­ber­tats són un dels pilars exis­ten­ci­als de la Unió Euro­pea. El Regne Unit hau­ria vol­gut man­te­nir les tres pri­me­res però eli­mi­nar la de per­so­nes. Recor­dem que la migració va ser un dels punts clau que van decan­tar la votació. A més, el Regne Unit vol esca­par del marc regu­la­dor de la UE, que és per­ce­but com ine­fi­ci­ent. Però això seria acon­se­guir la qua­dra­tura del cer­cle perquè, fent ser­vir la ter­mi­no­lo­gia euro­pea, no hi pot haver cherry picking. No es pot reme­nar el cis­tell de les cire­res per que­dar-se les que ens agra­den. O tot o res o, en el millor dels casos, acor­dar un accés pau­tat amb el pro­pi­e­tari del cis­tell (l’acord per a l’esta­tus final).

La relació futura per­ma­nent pen­dent de deci­dir pot pren­dre diver­ses for­mes. Amb impli­ca­ci­ons molt dife­rents. Una pri­mera seria que el RU s’incor­porés a l’Espai Econòmic Euro­peu (on hi ha Noru­ega, Islàndia i Liech­tens­tein). Això per­me­tria la lliure cir­cu­lació de béns, ser­veis i capi­tals, però obli­ga­ria el RU a accep­tar coses que vol evi­tar. La lliure cir­cu­lació de per­so­nes, l’obli­gació de con­tri­buir subs­tan­ci­al­ment al pres­su­post euro­peu, l’obli­gació d’accep­tar les regu­la­ci­ons euro­pea i l’obli­gació d’accep­tar la juris­dicció del Tri­bu­nal de Justícia Euro­peu (TJE). Aquesta juris­dicció no la tin­dria amb un acord bila­te­ral a l’estil del que té Suïssa. Però encara es man­tin­dria la lliure cir­cu­lació de per­so­nes i la con­tri­bució al pres­su­post euro­peu. Per evi­tar això podria sig­nar un acord d’asso­ci­ació com el que té Ucraïna, però en aquest cas cal­dria accep­tar les regu­la­ci­ons euro­pees i la juris­dicció del TJE. Una unió dua­nera més laxa és la que hi ha amb Tur­quia, però en aquest cas no hi ha pos­si­bi­li­tat de sig­nar acords comer­ci­als amb ter­cers. Si cap d’aques­tes opci­ons s’accepta, al final es podria sig­nar un trac­tat de lliure comerç com el que hi ha entre la UE i el Canadà o Corea del Sud. Però aquest resul­tat sem­bla­ria massa pobre a molts britànics perquè només garan­teix la lliure cir­cu­lació de mer­ca­de­ries, men­tre que la de ser­veis i de capi­tals queda res­trin­gida. De fet, aquest és el pit­jor resul­tat espe­ra­ble per al RU. I tin­dria clara­ment un efecte nega­tiu per a l’eco­no­mia britànica (molt menys per a l’euro­pea) d’una mag­ni­tud que depen­dria de les clàusu­les de l’acord. Però hi ha una qüestió impor­tant. Si a mit­jans del 2020 no s’ha arri­bat a un acord, la situ­ació a par­tir del 2021 pas­sa­ria a ser una unió dua­nera, simi­lar al que té Ucraïna. És un esce­nari poc favo­ra­ble als par­ti­da­ris del Bre­xit ja que s’obté l’accés al mer­cat de béns i ser­veis però amb l’obli­gació d’accep­tar les regles de la UE i havent per­dut la capa­ci­tat de par­ti­ci­par en la presa de deci­si­ons. Aquesta clàusula és una mena de talla­focs rela­ci­o­nat amb la qüestió d’Irlanda del Nord. Si no hi hagués acord, la situ­ació que­da­ria de tal manera que no seria neces­sari posar fron­te­res dures, amb con­trol de mer­ca­de­ries i per­so­nes, entre Irlanda del Nord i la resta d’Irlanda (això no ho volen els euro­peus ni els irlan­de­sos del nord), ni entre Irlanda del Nord i la resta del RU (cir­cumstància que no volen els britànics ni els irlan­de­sos del nord). És per aquesta raó que May es va afa­nyar a asse­nya­lar que l’acord asso­lit la set­mana pas­sada garan­tia la inte­gri­tat ter­ri­to­rial.

Aquesta situ­ació automàtica en cas de no acord és un dels punts que estan aixe­cant més con­trovèrsia. Alguns països de la UE recri­mi­nen al nego­ci­a­dor euro­peu que s’ha exce­dit en el seu man­dat, acor­dant coses que van més enllà del 2020. Els més euro­escèptics del par­tit con­ser­va­dor retre­uen a May que amb aquest acord per a la situ­ació poste­rior al 2020 dis­mi­nu­eix la capa­ci­tat de nego­ci­ació britànica durant el període de tran­sició. Per aquest motiu corre el perill de no ser apro­vat al Par­la­ment. I també pels que volen apro­fi­tar per fer fora May. Però la tran­quil·litat de poder crear una xarxa de segu­re­tat hau­ria de fer que s’imposés la sen­sa­tesa. El millor seria con­cen­trar-se en la nego­ci­ació de l’esta­tus futur a par­tir del 2021, que hau­ria de ser un acord generós de lliure comerç que acon­seguís un bon trac­ta­ment per als sec­tors clau britànics, espe­ci­al­ment els ser­veis finan­cers, perquè és el que veri­ta­ble­ment compta per a l’eco­no­mia britànica.