Herois i traïdors

A les onze del matí de dilluns vaig saber la mort de Ber­nardo Ber­to­lucci, de 77 anys. Vaig bus­car infor­mació sobre la seva per­sona i vaig des­co­brir que la “xarxa” ofe­ria la pos­si­bi­li­tat de veure L’estratègia de l’ara­nya. A l’hora de dinar ja l’havia enlles­tida. La con­dició de jubi­lat fa admi­nis­trar el temps com vols i sense remor­di­ments. Em sem­bla que és la pel·lícula seva que més m’agrada. No té la con­cisió ni l’enre­ves­sada intel·ligència del conte de Jorge Luis Bor­ges en què es basa (Tema del trai­dor y del héroe) però exer­cita de manera bri­llant un estil propi, amb ele­ments tro­bats a Ros­se­llini, Paso­lini i Vis­conti, bons mes­tres. El jove pro­ta­go­nista des­co­breix que el seu pare no és el màrtir anti­fei­xista que el poble venera sinó que va ser un traïdor a la causa. Només tres homes ho saben: els amics, els que el van matar per indi­cació resig­nada seva amb la intenció de no dece­bre la gent i per­pe­tuar-li el pres­tigi. El jove, que ha arri­bat al poble amb tren, se’n vol esca­par amb el mateix mitjà. Com­pro­varà, i ara sem­bla un conte de Pere Cal­ders, que per aque­lla estació fa anys que no en cir­cula cap. S’haurà de que­dar, atra­pat a la tera­nyina. Tot s’ha de dir: la tragèdia que el lliga a la figura paterna queda endol­cida per Alida Valli, amant del pare que ara espera el fill a casa seva amb un tall de síndria a taula. El pobre Joseph Cot­ten va tenir més pega: espe­rava ell la Valli, i ella li va pas­sar de llarg en aquell camí del cemen­tiri vienès. Una altra història d’herois incerts.

Després van venir L’últim tango a París, Nove­cento... Una bona i també irre­gu­lar fil­mo­gra­fia, pre­mi­ada amb una pila d’Oscar en ocasió de L’últim empe­ra­dor. Aquí tot­hom li recorda L’últim tango, la pel·lícula que va fer que els cata­lans des­cobríssim Per­pinyà, una ciu­tat que sem­pre ens havia cai­gut lluny o havia estat de pas. La vam explo­rar i ens vam tro­bar amb una llotja gòtica, un ajun­ta­ment que havia aco­llit la dele­gació de la Gene­ra­li­tat, un cas­tell que havia estat dels reis del Ros­selló i Mallorca i una torre amb la ban­dera cata­lana sem­pre. No tot va ser sexe i man­tega.

Últi­ma­ment es va saber que en l’escena de la man­tega, Ber­to­lucci i Mar­lon Brando es van con­xor­xar per humi­liar l’actriu Maria Sch­nei­der, que no s’espe­rava l’atac per dar­rere. La cotit­zació per­so­nal del direc­tor va bai­xar uns graus. No hi ha ningú lliure de traïdories? Bor­ges, que va voler morir a Suïssa, el país, segons ell, habi­tat per uns con­ju­rats en defensa de la lli­ber­tat i la pau, havia donat suport als dic­ta­dors de l’Argen­tina, la seva pàtria. Té una frase cèlebre: “La democràcia és un abús de l’estadística.” Fa gràcia, però és inqui­e­tant. De debò tots tenim un titu­lar a cinc colum­nes que ens pot arruïnar la vida, com afirma Lluís Foix, peri­o­dista que n’ha vist de totes?