Clandestins

Antoni Batista pre­senta el seu últim lli­bre, Clan­des­tins, al Col·legi de Peri­o­dis­tes de Bar­ce­lona. Com que ho farà acom­pa­nyat de Pere Por­ta­be­lla i de Rai­mon i sé que la sala on ens reu­ni­rem és petita, m’hi per­sono amb molta ante­lació. No hau­ria cal­gut. Les buta­ques no s’omplen. Hi saludo l’Anna Sallés, vídua d’un pro­ta­go­nista del lli­bre, Manuel Vázquez Mon­talbán, Lluís Foix, Jaquim M. Puyal, Julià de Jòdar, Sal­va­dor Mas, Josep M. Palà... Els tres cama­ra­des de la taula evo­quen pro­hi­bi­ci­ons i per­se­cu­ci­ons. Com és sabut, l’ori­gen de la cançó T’he cone­gut sem­pre igual es troba en la salu­tació que Rai­mon i Gre­go­rio López Rai­mundo no es van poder fer per no dela­tar-se un dia que els dos homes es van cre­uar al pas­seig Mara­gall, “aquell car­rer que no ens ha fet mai gràcia”. Ana­lisa, la dona de Rai­mon, és a l’acte. Batista, biògraf també de Rai­mon, va ser un clan­destí. Explica l’estra­nya sen­sació de no ser ben bé tu; d’usur­par un altre nom; de viure en domi­ci­lis que no són el teu; de pas­sar per davant la casa on tens la família i haver de fer veure que no t’incum­bei­xen ni l’edi­fici ni els que viuen dins; del manual del bon clan­destí, que indica que les can­to­na­des no s’han de girar en escaire sinó en cer­cle, per poder obser­var si algú et segueix. Els xam­frans de Bar­ce­lona faci­li­ten la mani­o­bra. On Cerdà no va actuar era més difícil. Hi havia també els infil­trats de la poli­cia, clan­des­tins din­tre de la clan­des­ti­ni­tat. Al lli­bre, Batista en parla. Va tenir con­fiança plena amb un, el va arri­bar a rebre a casa seva, tot­hom se’l creia. Pere Por­ta­be­lla, que també el va conèixer i se’n va refiar, men­ci­ona la Caput­xi­nada, “l’ori­gen de tot”. La tan­cada d’estu­di­ants i intel·lec­tu­als al con­vent de Sarrià va com­por­tar la detenció “dels 113”, i la detenció va fer pos­si­ble l’Assem­blea de Cata­lu­nya, con­fluència de men­ta­li­tats i ide­o­lo­gies dife­rents uni­des per l’anti­fran­quisme. Por­ta­be­lla és hàbil: una altra seqüència de fets manté ara gent a la presó i l’exili. Quina nova “assem­blea” farà de punt d’entesa? Els temps actu­als no són més difícils que aquells.

Al final se ser­veix una copa de xam­pany. Algú de la pro­fessió periodística deplora que la venda de dia­ris “de paper” vagi tan de baixa. Fa deu anys que ho lamen­tem, i la tendència no s’atura ni ho farà. El Col·legi de Peri­o­dis­tes s’havia sufra­gat a base de llo­gar alguns quios­cos de la Ram­bla i el pas­seig de Gràcia de la seva pro­pi­e­tat. Si l’arren­da­ment es manté, no és de ven­dre dia­ris que la cor­po­ració dels peri­o­dis­tes es nodreix, sinó de postals, calen­da­ris i sou­ve­nirs. Al sor­tir passo per davant d’un quiosc. Els dia­ris hi són l’anècdota. Els fulls clan­des­tins que Batista impri­mia tenien si fa no fa més tirada. Hi veig un lli­bre: Esti­mats Lluc i Joana: con­tes des de la presó. L’autor, Oriol Jun­que­ras.