Viacrucis per la Grossa

Mai he estat afi­ci­o­nat a jugar a la lote­ria, ni he fet tra­vessa col·lec­tiva, ni he pen­sat que la Pri­mi­tiva resol­dria la meva eco­no­mia. Soc des­cre­gut de mena, tant en assump­tes de l’espe­rit com mate­ri­als. Un dels valors que em van incul­car a casa és que els pobres els diners només els podem fer tre­ba­llant. Però com tota regla, tenia una excepció: amb la Lote­ria de Nadal estri­pava la but­xaca, i jugava amb la inútil espe­rança que un dia em com­pen­sa­ria. Tot va can­viar el nefast octu­bre del 2017. Vaig deci­dir fer un petit acte de dig­ni­tat dei­xant de com­prar Lote­ria de Nadal, una tra­dició que es remun­tava a 1970, quan vaig cobrar el meu pri­mer sou! El 2018 també me n’he abs­tin­gut. Vaig com­prar una par­ti­ci­pació de la Grossa en un super­mer­cat i una col·labo­ració amb la Nit de Poe­tes de Girona. En total, quinze euros, però amb els rein­te­gra­ments en podria recu­pe­rar tretze. Al súper em diuen que no ho paguen, que vagi a La Caixa. Entro a la seu on tenim compte, però ara és una Ofi­cina Store i només paguen si el premi és de 50 euros o més. M’enca­mi­nen al quiosc de la plaça Inde­pendència. La noia que m’atén em diu que no i em torna a diri­gir a La Caixa, que alhora m’havien ori­en­tat cap a la seu de la plaça Poeta Mar­quina, de les poques que manté l’ofi­cina tra­di­ci­o­nal. Em van aten­dre cor­di­al­ment, però tam­poc paguen els pre­mis de menys de 50 euros! Carai amb la punye­tera Grossa. De les engru­nes ningú se’n vol fer càrrec. Entro en una admi­nis­tració tra­di­ci­o­nal de Lote­ria i penso que ho deuen pagar... Si veies­sin la cara de con­des­cendència que m’hi van posar! Busco a inter­net pos­si­bles llocs on fer efec­tiu el paga­ment, i hi surt el super­mer­cat Spar de la ronda Fer­ran Puig. La noia de la caixa, molt ama­ble, em diu que no tenen ter­mi­nal i que pot­ser en un estanc. Envio un cor­reu a l’Enti­tat Autònoma de Jocs i Apos­tes i al cap de cinc minuts em truca una dona que m’explica que el bit­llet pre­miat de Nit de Poe­tes s’ha de cobrar a l’enti­tat (hi renun­cio, tot sigui per la poe­sia!) i que pels deu euros he d’anar a un esta­bli­ment asso­ciat, però quan li pre­gunto a on, li costa tro­bar-ne un del meu radi. Opto per la lli­bre­ria Mary, del car­rer de la Barca, i me’l paguen sense pro­ble­mes. Ges­tors de la Lote­ria de Cata­lu­nya, s’ho facin mirar, perquè la pri­mera regla del joc és que els deu­tes es paguen, sense dis­cussió ni dilació, i en el bit­llet hi ha de figu­rar com s’ha de poder cobrar.