Frustració

Com no podia ser d’altra manera, el judici paral·lel del procés que s’està vivint aquests dies a tots els car­rers i cases de Cata­lu­nya va gua­nyant inten­si­tat. És impos­si­ble apar­tar-se de la tele i des­con­nec­tar dels inter­ro­ga­to­ris, no valo­rar cada paraula, cada gest, cada detall i no comen­tar-ho amb com­panys, fami­li­ars i amics. Al cap­da­vall, el judici inter­pel·la –tal com es diu ara– a tots els que vam viure, des de la il·lusió o el rebuig, el referèndum de l’1-O i les seves con­seqüències. Costa molt igno­rar el que està suc­ceint aquests dies dins les parets del Tri­bu­nal Suprem i no sen­tir-se per­tor­bat, en un sen­tit o en un altre, pel que allà s’hi està dient. Pre­ci­sa­ment per con­tras­tar les diver­ses impres­si­ons que està cau­sant el judici, vaig voler veure quin impacte va tenir la decla­ració de Jordi Cui­xart. És ben sabut, i com­par­tit per tot­hom que no tin­gui una visió molt ofus­cada sobre com es van pro­duir els fets, que el pre­si­dent d’Òmnium és la baula més feble del judici, allà on la fis­ca­lia tindrà més difi­cul­tat per demos­trar el delicte de rebel·lió que pretén impu­tar. Vaig poder cons­ta­tar que tam­poc els fis­cals paral·lels que tant es pro­di­guen a les xar­xes van tro­bar res en què aga­far-se per recri­mi­nar-li una violència ine­xis­tent. Pot­ser per això, van des­car­re­gar la frus­tració fent mofa del públic con­gre­gat davant la seu d’Òmnium, una gent que es rebel·lava con­tra una presó injusta donant escalf, en la distància, al seu pre­si­dent.