Aprendre, o no, la lliçó

Vaig començar la car­rera de peri­o­disme l’any 1992, just quan començava el setge sal­vatge de la ciu­tat de Sara­jevo, envol­tada per l’arti­lle­ria Sèrbia i per bom­bar­de­jos i franc­ti­ra­dors que con­ver­tien la vida en la ciu­tat en infern. La vaig aca­bar coin­ci­dint amb la fi de la guerra, i tres amics –en Toni Cru­a­nyes, la Gemma Casa­majó i jo– vam apro­fi­tar el viatge que hi feia una ONG per fer de breus cor­res­pon­sals d’un país el pati­ment del qual ens havia encon­git el cor. Vam come­tre algu­nes imprudències, com ara pas­sar d’estran­quis la fron­tera per visi­tar el sec­tor domi­nat pels para­mi­li­tars ser­bis de Bòsnia, vam par­lar amb gent d’un i altre bàndol, vam conèixer el pati­ment dels civils super­vi­vents -tot­hom havia per­dut algú, tot­hom-, i la ingent fei­nada de recons­trucció física, política i moral que els Bal­cans tenien per davant. Entre els volun­ta­ris cata­lans, que eren molts, tant allà com aquí, hi havia un pro­fes­sor jove de rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals de la UAB, mili­tant paci­fista i pròxim en aquell moment a ICV: Raül Romeva. Aquell mateix any va reu­nir el fruit intel·lec­tual de la seva experiència en un lli­bre de caràcter acadèmic: Bòsnia-Her­ce­go­vina: lliçons d’una guerra.

Ahir, Romeva era al banc dels acu­sats i el seu advo­cat feia l’al·legat final davant del Suprem per inten­tar des­lliu­rar-lo de la con­demna ferotge i dis­su­a­siva que pre­te­nen els poders de l’Estat per a ell i els altres pre­sos. Una de les crítiques fetes a Romeva, escrita segu­ra­ment men­tre el cunyat de torn men­java un bol ple de cris­pe­tes, és que jus­ta­ment ell havia de saber que la UE no faria res i que la tar­dor del 2017 els cata­lans estàvem sols. Ja arri­barà el moment en què expli­ca­ran amb detall les con­ver­ses, pres­si­ons, ofe­ri­ments i la infor­mació que tra­gi­na­ven. Però si fem una lec­tura del lli­bre de Romeva del 1997 hi veu­rem algu­nes coses interes­sants. Com, per exem­ple, que en fins a 10 oca­si­ons la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal (la UE, l’OSCE, l’ONU) va forçar ser­bis, eslo­vens, cro­ats i bos­ni­ans a seure en tau­les de diàleg. I el més relle­vant: els intents de medi­ació van començar abans que es dis­parés cap tret, just quan Eslovènia estava a punt de pro­cla­mar la inde­pendència. Però no van tenir èxit: perquè feien tard, per la deter­mi­nació de les noves repúbli­ques a tirar enda­vant, i per la de Sèrbia d’impe­dir-ho en un pri­mer moment, i de gua­nyar ter­ri­tori un cop assu­mida la des­in­te­gració de Iugoslàvia.

Dels tres actors de la tar­dor cata­lana –Gene­ra­li­tat, Estat espa­nyol i UE–, només un va actuar tenint al cap les lliçons balcàniques: l’inde­pen­den­tisme, que va renun­ciar a imple­men­tar la República veient que els altres dos actors no tenien cap incon­ve­ni­ent a repe­tir els errors antics. La UE, incapaç de recon­duir la crisi cap a una medi­ació, i l’Estat, dis­po­sat a tot per man­te­nir la inte­gri­tat ter­ri­to­rial con­tra la volun­tat dels pobles que en for­men part.

Resulta que l’únic que sabia bé la lliçó, i que va actuar per no repe­tir-la, és qui ara seu al banc dels acu­sats.