Allò que hem après

Pedro Sánchez va llançar ahir una pre­gunta interes­sant a l’inde­pen­den­tisme català: “Heu après alguna cosa, de tot el que ha pas­sat?” El que ha pas­sat, ja que Sánchez no ho espe­ci­fica i pot­ser vostès aca­ben d’arri­bar i no ho saben, és que pel fet d’exer­cir el dret d’auto­de­ter­mi­nació de manera pacífica es van col­pe­jar milers de per­so­nes, es va empre­so­nar mig govern i l’altre mig es va exi­liar, s’han empre­so­nat líders civils que mun­ta­ven mani­fes­ta­ci­ons, s’han impu­tat als jut­jats un miler de càrrecs públics i ciu­ta­dans, s’ha inter­vin­gut l’auto­go­vern i el que hi ha ara resta sota vigilància, s’han espiat dele­gats de les repre­sen­ta­ci­ons de la Gene­ra­li­tat a l’exte­rior, s’han mun­tat ràtzies noc­tur­nes con­tra els llaços grocs, s’han produït cen­te­nars d’agres­si­ons d’extrema dreta, s’ha fet xan­tatge i s’ha ate­mo­rit a la soci­e­tat a través dels bancs i les grans empre­ses tele­di­ri­gi­des per l’Estat, s’ha insul­tat els par­ti­da­ris de l’opció de la inde­pendència com a racis­tes i supre­ma­cis­tes, i s’ha mun­tat un judici amb acu­sa­ci­ons gravíssi­mes basa­des en tes­ti­mo­nis de poli­cies que tenien por de com els mirava la gent a qui col­pe­ja­ven. De tot això tan extra­or­di­nari, i en això té raó el senyor Sánchez, alguna cosa se’n pot apren­dre.

I la veri­tat és que l’inde­pen­den­tisme n’ha après molt, aquests dos anys. Ha après de què està feta la democràcia espa­nyola de la Tran­sició, que els lli­ris són bonics però els seus recep­tors no els valo­ren gaire, que els seus polítics tenen la veu i les deci­si­ons més lliu­res a Brus­sel·les, Edim­burg o Gine­bra que a Soto del Real o a les seus dels seus par­tits, i això és un drama i un roba­tori democràtic; ha après que la rup­tura política amb un Estat com Espa­nya i amb un naci­o­na­lisme com l’espa­nyol té cos­tos per­so­nals i col·lec­tius greus que cal plan­te­jar-se si valen la pena, i que la pro­pera fines­tra d’opor­tu­ni­tat que s’obri no es pot tan­car espe­rant l’Espa­nya dia­lo­gant, perquè l’Espa­nya dia­lo­gant és això que vam veure ahir al Congrés. L’inde­pen­den­tisme, a con­tra­cor, està apre­nent això, i molt més.

I també una cosa difícil, pot­ser la que més, però essen­cial i alli­be­ra­dora: apren­dre a dir no, senyor Sánchez.