Intimitats de l’escriptor

L’altre dia, a mig escriure un arti­cle d’aquests, em vaig haver d’aixe­car per la urgència d’un clau. Un cop d’aire al cor­re­dor va sepa­rar de la paret un qua­dre, i van anar a terra el qua­dre i el clau que el sos­te­nia. (Què s’havia pen­sat, el lec­tor?) La res­ti­tució va durar una estona. En aca­bat, vaig repren­dre l’arti­cle. El lec­tor es va ado­nar de la sus­pensió? En abso­lut. Escri­vim –els peri­o­dis­tes, els novel·lis­tes, els assa­gis­tes– com si només escrivíssim, com si fóssim ali­ens a les con­tingències domèsti­ques o per­so­nals, com si no ens aixequéssim per beure un vas d’aigua, per can­viar uns bol­quers, per anar a dor­mir, per cla­var un clau, per con­sul­tar el Twit­ter, per anar al lavabo o a pas­seig. El meu pare, que dibui­xava a par­tir d’uns guions escrits per altres, un dia en va rebre un que cap a la mei­tat deia: “I ara el guio­nista farà una pausa fumant-se un cigar­ret, i con­vida el dibui­xant a fer el mateix.” El pare, que lla­vors fumava, va fer cas de la direc­triu. Els lec­tors del còmic, però, no ho van saber mai. Hau­ria estat bé incloure una vinyeta amb el dibui­xant i el guio­nista en acció de fumar. Josep Pla va expli­car que els adjec­tius li venien fumant el cigar­ret que prèvia­ment s’havia embo­li­cat a mà. Ho va dir en una entre­vista, mai, que jo sàpiga, en un escrit seu: “Ara, lec­tor, fumaré i el dei­xaré una estona per veure si em ve l’adjec­tiu que busco.” Des d’Homer i Plató, quants tex­tos no han que­dat momentània­ment en sus­pens per una pluja ino­por­tuna a l’àgora, perquè és l’hora de dinar, perquè han arri­bat aquells parents, per la mort d’un amic, perquè hi ha pro­gra­mat un viatge a París, perquè s’ha d’espor­gar el jardí... Vol­taire bé havia de fer la collita a l’hort que acon­se­llava regar. Émile Zola no por­tava el natu­ra­lisme que cul­ti­vava a l’extrem de dur a expo­sició pública la manera com ela­bo­rava els lli­bres des­car­nats. Narcís Oller, el seu segui­dor aquí, tam­poc. El capi­tal sem­bla escrit seguit. I A la recerca del temps per­dut, que té molts volums. L’escrip­tor amaga i dis­si­mula la inti­mi­tat també quan escriu les memòries o manté un die­tari. Als die­ta­ris o a les memòries l’autor pot arri­bar a expli­car una malal­tia sobre­vin­guda, fins i tot amb detall i delec­tació. Les indis­po­si­ci­ons pas­sat­ge­res, els rebom­bo­ris, els com­pro­mi­sos de cada dia, la dutxa rege­ne­ra­dora, gai­rebé mai. Mol­tes vega­des s’obli­den de dir que estan casats i que tenen família. Tots els die­ta­ris­tes sem­blen sol­ters i sense fills. Hi intervé el pudor, i també la coque­te­ria.

Només els escrip­tors? I els pin­tors, i els músics i els actors... Bé, d’actors en som tots. Cada matí sor­tim al car­rer amb un prin­ci­pal propòsit: fer veure, a còpia d’indu­mentària, higi­ene i maqui­llatge, que no ens aca­bem de lle­var, que no hem dor­mit amb la boca oberta, que no hi ha hagut jocs de llit.