Anem darrere de peix mort

La vice­pre­si­denta espa­nyola, María Teresa Fernández de la Vega, ha dit que li sem­bla molt bé que al Senat es par­lin amb nor­ma­li­tat el català, el basc i el gallec. Com que aques­tes matei­xes decla­ra­ci­ons són impen­sa­bles refe­ri­des al Congrés de Dipu­tats, vostès ja es poden fer una idea força apro­xi­mada de quin con­cepte té la vice­pre­si­denta de les llengües que hi ha a l'Estat i de la uti­li­tat i trans­cendència de la cam­bra alta del sis­tema par­la­men­tari espa­nyol. I vés que encara no l'haguem de comp­tar entre els polítics supo­sa­da­ment menys indis­po­sats sobre el plu­ri­lingüisme sena­to­rial.

Com que res de tot això no és nou ni sor­pre­nent, sí que és estrany, en canvi, que encara hi hagi qui con­si­dera que por­tar el català –i de retruc les altres llengües– a les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les ha de ser una fita sem­pre viva i necessària quan en rea­li­tat es tracta d'una empresa com­ple­ta­ment estèril, d'una lluita que pot­ser acon­se­guirà fins i tot alguna modesta victòria, vist com pin­ten les neces­si­tats de pac­tes polítics, però que no donarà mai cap mena de fruit ni de pro­fit tan­gi­ble.

Per què volem poder expres­sar-nos en català al Senat o a qual­se­vol instància esta­tal fora de Cata­lu­nya? Per exer­cir el dret que tenim a mani­fes­tar-nos en la nos­tra llen­gua? Per posar-li a l'Estat espa­nyol la dis­fressa –i no pas el ves­tit– de plu­ri­na­ci­o­nal i plu­ri­cul­tu­ral? O perquè som mesells i per­sis­tim a voler rela­ci­o­nar-nos en un marc polític espa­nyol, com també demos­tra tanta insistència a voler refor­mar un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que mai no admetrà res que ens porti a ser trac­tats com a iguals? No ens ado­nem que anem dar­rere de peix mort?

Totes aques­tes acci­ons podien arri­bar a tenir un cert sen­tit quan la bona volun­tat política ens por­tava a fer un ús més que generós de la didàctica i provàvem d'expli­car cor­di­al­ment als espa­nyols que volíem for­mar part del mateix estat que ells i els reclamàvem que l'apa­re­lla­ment anés acom­pa­nyat d'un amor que en rea­li­tat mai no ha exis­tit.

És a la vista de tot això, que em ve al cap una reflexió que algú amb un cert pre­di­ca­ment va fer. Ara mateix no puc recor­dar ni el nom ni quan ho va dir –que em per­doni, doncs, l'autor o la tot­po­de­rosa SGAE–, però el mis­satge era i és prou clar i vigent: no cal que insis­tim a par­lar d'amor amb l'Estat espa­nyol quan tot el que ell pensa i vol dels cata­lans és sexe. I no sem­pre per les vies més orto­do­xes, hi afe­gi­ria jo.