Precaris a la universitat

Algu­nes empre­ses pri­va­des estan acos­tu­ma­des que els tre­ba­lla­dors els rega­lin la feina. Abans del regis­tre de jor­nada (i ara, amb el regis­tre, per des­comp­tat que també), les hores extres ni exis­tei­xen ni es paguen, en molts casos. Però a la uni­ver­si­tat també passa. Els doc­to­rands van sor­tir al car­rer la set­mana pas­sada per denun­ciar la seva situ­ació, de bai­xos sala­ris i con­trac­tes insu­fi­ci­ents, que no els per­met fina­lit­zar el seu doc­to­rat. A la pràctica, aca­ben rega­lant un any de tre­ball de manera gratuïta, es quei­xen. I no és l’única pràctica de pre­ca­ri­e­tat labo­ral a la uni­ver­si­tat. Dels inves­ti­ga­dors que han hagut de renun­ciar als seus pro­gra­mes o s’han expa­triat, ja n’estem al cas.

També els pro­fes­sors asso­ci­ats, que hau­rien de ser pro­fes­si­o­nals del camp pri­vat que apor­ten els conei­xe­ments de pri­mera mà com a docents a la uni­ver­si­tat men­tre com­pa­gi­nen amb una altra acti­vi­tat prin­ci­pal, viuen a la pràctica d’aques­tes fei­nes “com­ple­mentàries” que ocu­pen la seva vida labo­ral. Amb sala­ris de pena que han d’anar acu­mu­lant.

Ens omplim la boca amb la rei­vin­di­cació que cal can­viar el model pro­duc­tiu i fins i tot apun­tem que aquest canvi s’ha de fona­men­tar en la soci­e­tat del conei­xe­ment, l’alta for­mació i la qua­li­fi­cació dels tre­ba­lla­dors, però després no tenim les eines per fer que aquesta tec­ni­fi­cació sigui de qua­li­tat. La pre­ca­ri­e­tat, mai, però sobre­tot, ben lluny de la uni­ver­si­tat.