Pitarrisme

La dig­ni­tat del càrrec, abans que res. El pre­si­dent Torra, el dia abans de com­parèixer en un judici al TSJC, va posar de mani­fest la seva estratègia de defensa. Després d’un bon àpat a l’aco­lli­dora població de Bes­canó, va dir als seus com­panys de causa “que em vaig men­jar un plat de boti­far­res amb mon­ge­tes bas­tant con­sis­tent, i que, depèn de les seves pre­gun­tes, doncs la cosa pot anar per un cos­tat o per un altre, no sé”. Algú ima­gina el pre­si­dent Pujol invo­cant les mon­ge­tes, o el pre­si­dent Mon­ti­lla les faves, abans d’una com­pa­rei­xença? Això ja no és popu­lisme, sinó el que ve després. Aquesta mena de pitar­risme de tea­tre d’afi­ci­o­nats amb pre­ten­si­ons, no sols no acon­se­guirà els seus objec­tius –força con­fu­sos, d’altra banda: pri­mer sem­blava que la cosa anava de Cata­lu­nya, després van dir que no, i ara con­tem­plen la barbàrie com una alter­na­tiva–, sinó que ja ha renun­ciat a una der­rota digna. Mai no ha estat una estratègia ven­ce­dora com­pli­car la vida a la gent que pre­sump­ta­ment es vol alli­be­rar. Per tant, és només qüestió de temps; el temps que faci falta perquè una quan­ti­tat impor­tant d’obce­cats s’ado­nin que els por­ten pel camí del pedre­gar. N’hi hau­ria d’haver prou amb la por­tant­veus cupaire que en el pro­grama Faqs de TV3 ha dei­xat anar que no cre­uen en els drets indi­vi­du­als i que “només són legítims els drets col·lec­tius”. Que lluny som de quan ens deien que no farien res que posés en perill la cohesió social i que l’aspi­ració inde­pen­den­tista no tenia altre sen­tit que la feli­ci­tat de les per­so­nes. La res­saca d’aquells encan­te­ris són aques­tes fla­tulències.