Opinió

LA GALERIA

Reget, peix de Lloret

Ara, l’art el tira la penya Xino-Xano, fundada el 1978, per mantenir un costum ancestral

De la mateixa manera que dies enrere parlàvem de l’escas­se­dat dels bolets ano­me­nats ous de reig, hem de con­ve­nir que alguns dels pei­xos que estàvem acos­tu­mats a pes­car a la nos­tra vila també s’han fet fone­dis­sos. En aques­tes èpoques hiver­nals i en temps de pobresa es tirava l’art. L’adagi “a l’art, tot­hom hi té part” ja garan­tia, d’entrada, un gra­pat de peix, per poc bé que anés la calada. Ara, l’art –que és un sis­tema de pesca d’arros­se­ga­ment– el tira la penya Xino-Xano, fun­dada el 1978, per man­te­nir un cos­tum ances­tral. Ho van fer el pri­mer diu­menge de desem­bre pas­sat i Déu n’hi do del peix hagut. Ara bé, res com abans. El peix típic que s’obte­nia amb aquest tipus d’ormeig era el reget, la boga o el sorell. El reget era un peix petit, deliciós. Tot i que la veu popu­lar diu “reget, peix de Llo­ret”, aquesta espècie va bri­llar per l’absència. Em diuen que pos­si­ble­ment se n’aga­fa­ria si la xarxa es calés més al nord, a Canye­lles o a ca la Morisca. L’art, ara, es cala davant de la platja cen­tral de Llo­ret i tot el poble hi pot acce­dir fàcil­ment i l’acti­vi­tat es con­ver­teix en una festa popu­lar. La penya Xino-Xano con­ti­nua fent ser­vir el dar­rer ormeig, el del patró Joa­quim Vila, (a) Lleva, de fibra de niló. Anti­ga­ment la malla era de cànem o lli, i, més enda­vant, es va fer ser­vir el cotó. L’ormeig consta d’una xarxa en forma de bossa dels extrems de la qual sur­ten dos caps. Un cap ja queda en terra quan van a tirar la xarxa a l’aigua amb la barca i l’altre torna a terra després de l’ope­ració. Ales­ho­res, la gent s’aferra a cadas­cuna de les cames de l’art, que es va acos­tant cap a la platja man­te­nint una forma simètrica. La bossa està ben oberta i sorprèn el peix que troba pel camí, que hi queda mallat a dins. Les per­so­nes que hi par­ti­ci­pen esti­ren els dos caps des de la platja a un mateix ritme i s’hi afer­ren per mitjà d’una sin­gla o corda petita que per un extrem té una baga que per­met pas­sar-hi el braç per fer força enda­vant i, per l’altre, un suro petit amb un nus que s’uneix a la cama de l’art amb un gest àgil que no tot­hom sap fer. Quan la corona o cóp –el fons de la bossa– arriba a terra, fa goig veure aquell bellu­gueig d’ani­mals pla­te­jats que es mouen sense parar. Enguany, de reget no n’han cap­tu­rat cap i, en canvi, han pes­cat son­sos, cin­quanta bonítols que els ana­ven al dar­rere, verats, pagells i altres vari­e­tats. I un fet inu­sual: han cap­tu­rat vint cala­mars. Tot can­via. Al gener tor­na­ran a fer una altra tirada a l’art. En veu­rem els resul­tats… I pot­ser tor­na­rem a cons­ta­tar que els temps han can­viat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia