Opinió

Tribuna

Conversa de Cap d’Any

“No ens trobem justament que la pau i la guerra tendeixen a fondre’s en un tot magmàtic indistingible?

Fa tres anys no anàvem gaire bé de diners i, com que els bit­llets d’avió entre Indi­a­na­po­lis i Bar­ce­lona són cars, ens vam que­dar a Indi­ana per fes­tes. Per Cap d’Any ens van con­vi­dar a una festa a casa d’uns pro­fes­sors. Allà vaig par­lar força estona amb Allen Wood, amb qui vaig tenir la típica con­versa que té la gent la nit de Cap d’Any: vam par­lar de Kant i de Hegel. Wood és pro­fes­sor de filo­so­fia i està espe­ci­a­lit­zat en aquests dos filòsofs, tot i que també ha escrit lli­bres sobre Marx i Fichte. Com que Trump aca­bava de ser ele­git pre­si­dent feia tan sols un mes, Wood tenia la sen­sació que s’acos­tava una guerra apo­calíptica immi­nent. A par­tir d’aquí, li vaig fer la pre­gunta que ini­ci­a­ria el tema cen­tral de la con­versa. Li vaig pre­gun­tar si encara creia en la pau perpètua de Kant o bé si estava d’acord amb Hegel quan diu que aquesta pau és impos­si­ble. El dilema és que, d’una banda, Kant diu que el pro­jecte de pau perpètua s’ha de basar en una fede­ració d’estats que garan­teixi els drets cos­mo­po­li­tes i que faci de medi­a­dora en els con­flic­tes. D’altra banda, la crítica de Hegel és que aquesta fede­ració uni­ver­sal sem­pre dependrà de la volun­tat dels estats par­ti­cu­lars a l’hora de res­pec­tar-la i obeir-la, de manera que, quan algú es negui a fer-ho, ine­vi­ta­ble­ment hi haurà guerra. La posició de Wood era que, tot i que l’espe­rança del dret kantià és inhe­rent a la política, perquè la polis no es pot pen­sar sinó com a espai de paci­fi­cació, Hegel té raó quan diu que la decisió final depèn dels estats i que, per tant, en última instància, la guerra és la manera humana de solu­ci­o­nar els con­flic­tes. Ara bé, en un món glo­bal en què els con­flic­tes s’eter­nit­zen i en què la violència s’ha con­ver­tit en una part inte­grant de la gover­nança, tal com sabem bé a Cata­lu­nya, no ens tro­bem jus­ta­ment que la pau i la guerra ten­dei­xen a fon­dre’s en un tot magmàtic indis­tin­gi­ble? Contrària­ment al que temia Wood, amb Trump no va començar cap guerra sinó que sim­ple­ment es van gene­rar uns altres tipus de con­flic­tes que ara ja s’han con­ver­tit en la norma. O el nos­tre con­flicte amb els espa­nyols sem­bla que con­ti­nuarà sent una mes­cla espessa de repressió, deso­bediència, retòrica i odi ad infi­ni­tum. A la festa de Cap d’Any, quan toca­ven dos quarts d’onze, Wood va dir que se n’anava perquè feia estona que hau­ria de ser al llit. Li vaig dema­nar si també s’aixe­cava a les cinc i, efec­ti­va­ment, ell s’aixeca a les cinc, com tots els pro­fes­sors d’Indi­ana; tots excep­tu­ant l’Eli­nor Ostrom, la premi Nobel d’eco­no­mia del 2009, que s’aixe­cava a les tres, i jo, que no m’aixeco fins a dos quarts de set. Per això ara cada Cap d’Any recordo que, essent tan dor­mi­lega com soc, no arri­baré mai enlloc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia