Transfusió

Per Tots Sants els vaig par­lar d’un entre­banc de salut que em va man­te­nir uns dies a l’hos­pi­tal i uns quants més absent d’aquest espai del diari. Després el vaig recu­pe­rar. Avui és 10 de gener del 2020. Vaig dei­xar d’escriure de nou el 22 de desem­bre. Altres anys he fet una pausa per Nadal. Mai tan llarga. Han estat més que unes vacan­ces con­ven­ci­o­nals. M’he recep­tat repòs. L’entre­banc ha tin­gut con­seqüències sobre el cos i ha gene­rat també cabòries que no volia com­par­tir. Sem­bla que res­ponc a la medi­cació. El metge de capçalera, el meu cosí Car­les, diu que el procés aca­barà bé. La met­gessa que em porta –excel·lent, com tot el per­so­nal hos­pi­ta­lari– també es veu opti­mista. Amb aques­tes pers­pec­ti­ves torno al meu lloc al diari. Hem que­dat amb la direcció que per no tibar la corda només escriuré tres dies a la set­mana, i no sis com abans. De diven­dres a diu­menge. Avui és diven­dres. Bon dia i bon any. Han pas­sat bé les fes­tes? Jo, amb gran inten­si­tat i com mai, amb fami­li­ars i amics i dos nets aca­bats d’estre­nar.

De tant en tant, més vega­des que no vol­dria, he hagut de rebre trans­fu­si­ons de sang a l’hos­pi­tal. Una murga. Un agraïment als donants. No saben com hi penso, en l’ano­ni­mat on es man­te­nen. Un dia que era asse­gut a la cadira deglu­tint el gota a gota per via venosa directa al braç, l’home del meu cos­tat, que es tro­bava en la mateixa situ­ació, em va dir: “Per mi que bar­re­gen un esti­mu­lant a la sang que ens sub­mi­nis­tren perquè, en aca­bat, veig el món i les per­so­nes que l’habi­ten amb més opti­misme.” Hi vaig rumiar. Em sem­bla que la sang nova ja és prou bene­fi­ci­osa i no neces­sita addi­tius. Arri­bem a l’hos­pi­tal molt aixa­fats. Aquest mateix senyor va rebre aquell dia la visita de la dona i el fill. El fill sumava uns qua­ranta anys. Es va acos­tar al pare amb les mans a la but­xaca i li va dir, entre imperiós i impa­ci­ent: “Bueno, què?” La dona li va pre­gun­tar amb el mateix to: “Jo ja he com­prat el pa; quan cal­cu­les que vindràs a dinar?” “No ho sé, m’aca­ben de con­nec­tar la segona bossa; comp­teu unes dues hores.” L’ambi­ent no era agra­da­ble. Per sua­vit­zar-lo l’home va pre­gun­tar al fill una cosa que no vaig sen­tir però que es refe­ria a un negoci. “Ara m’ho pre­gun­tes? No podries espe­rar a pas­sat fes­tes?” “M’ha fet il·lusió saber-ho.” Va inter­ve­nir la dona: “Doncs ja veus la il·lusió que li ha fet, a ell.” Mare i fill van dir adeu, i se’n van anar com dos per­so­nat­ges fos­cos de Piran­de­llo, bus­cant autor o bus­cant qui sap què. La sala on érem reu­nits altres recep­tors de fluids diver­sos va que­dar en silenci. Una auxi­liar ens va ofe­rir uns sucs de fruita per ento­nar-nos. El de pinya em va anar bé. Una infer­mera ens va pre­gun­tar: “Esteu bé?” El senyor del meu cos­tat va ser l’únic a res­pon­dre: “On esta­ria millor que aquí?”