A cops de barrot

El juliol de 1969 una gran mani­fes­tació popu­lar va recórrer els car­rers més cèntrics de Tar­ra­gona, acom­pa­nyada del seguici popu­lar, per agrair la ins­tal·lació de la refi­ne­ria a Tar­ra­gona, encapçalada pel lema “Tar­ra­gona agra­dece al Cau­di­llo la refi­nería”. Uns anys abans ja havia començat la cons­trucció del com­plex petroquímic de la ciu­tat (una de les pri­me­res a ins­tal·lar-s’hi, el 1961, va ser IQA, l’actual i ara tris­ta­ment cone­guda Iqoxe), que va por­tar milers de tre­ba­lla­dors de fora, que es va anar ali­men­tant per un efecte mul­ti­pli­ca­dor de les inver­si­ons exter­nes d’aquest tipus d’indústria i que s’ha aca­bat con­ver­tint en el polígon químic més gran del sud d’Europa, i ha cap­gi­rat l’estruc­tura soci­o­e­conòmica del Camp de Tar­ra­gona. Des d’ales­ho­res, poca opo­sició a un pol gene­ra­dor de llocs de tre­ball i al paper de suport econòmic d’aques­tes grans indústries a fes­tes majors i acti­vi­tats vàries. La petroquímica paga la festa i ens dona feina. Només en els últims anys s’han aixe­cat veus per recla­mar estu­dis rigo­ro­sos i fia­bles sobre la qua­li­tat de l’aire que res­pi­rem. I poca cosa més que pre­gun­tar-nos si teníem una indústria prou segura al cos­tat de casa quan s’han produït acci­dents en alguna de les plan­tes, per tor­nar a aco­mo­dar-nos en la nos­tra pla­ci­desa al cap de pocs dies. Fins que la greu explosió a l’empresa Iqoxe de la set­mana pas­sada, al polígon sud de Tar­ra­gona, amb tres per­so­nes mor­tes i set de feri­des, ha cons­ta­tat la incom­petència política per afron­tar una situ­ació d’emergència com aquesta; amb un pla, el Pla­seq­cat, que sobre el paper pot­ser tenia sen­tit però que no s’ha adap­tat als temps actu­als, i que ha dei­xat palesa la des­co­or­di­nació de l’admi­nis­tració que té la res­pon­sa­bi­li­tat en aquests casos. Des­co­or­di­nació i desin­for­mació. Tot­hom coin­ci­deix a reconèixer que aquest acci­dent marca un abans i un després, i que cal can­viar uns pro­to­cols d’actu­ació que no han fun­ci­o­nat. N’hau­rem d’apren­dre a cops de bar­rot.

El con­se­ller Miquel Buch va anun­ciar ahir que estu­di­a­ran pro­moure un pla d’emergència indi­vi­du­a­lit­zat per al com­plex petroquímic de Tar­ra­gona. Que no és res més que allò que ja teníem fins al 2007, quan el Pla­seqta es va inte­grar al Pla­seq­cat (Pla d’emergència exte­rior del sec­tor químic de Cata­lu­nya). No n’hi haurà pas prou amb això. Llàstima que n’hàgim d’apren­dre a cops de bar­rot.