Referèndum inevitable

Pedro Sánchez, pre­si­dent del govern espa­nyol, ha arri­bat a dir que si de la taula de diàleg sobre Cata­lu­nya n’acaba sor­tint la neces­si­tat de cele­brar un referèndum, doncs se cele­brarà un referèndum. Pot­ser no ha dit “referèndum” sinó “con­sulta”. En qual­se­vol cas una aus­cul­tació als cata­lans que fins fa qua­tre dies ni Sánchez ni gai­rebé cap par­tit espa­nyol con­tem­plava perquè la Cons­ti­tució no per­met aquest tipus de son­de­jos. Sánchez també havia dit, fins fa qua­tre dies, en cam­pa­nya elec­to­ral, que no hi hau­ria ni taula ni mesa de nego­ci­ació perquè no hi havia res a nego­ciar, i havia negat al pre­si­dent Torra la pos­si­bi­li­tat de posar-se al telèfon. Sánchez ha cor­re­gut a tru­car a Torra. Ha cor­re­gut també a tro­bar una taula, una mesa, un pupi­tre. L’opo­sició de dreta agres­siva se n’exclama. També tru­ca­ria a Torra i sabria tro­bar una taula si els vots per gover­nar depen­gues­sin dels inde­pen­den­tis­tes. No s’ho cre­uen? Recor­din: de “Pujol, enano, habla cas­te­llano” a “Pujol, gua­pe­ras, habla como qui­e­ras”. O “Pujol, gigante, hablas ele­gante”, que va escriure en aquell moment el cari­ca­tu­rista i arti­cu­lista Jordi Soler en aquest diari. Encara ric.

L’excon­se­ller de Justícia Car­les Mundó, pro­ces­sat en el judici del procés, ha escrit un lli­bre que es titula El referèndum ine­vi­ta­ble. Diria que el pri­mer a par­lar de la ine­vi­ta­bi­li­tat de cele­brar un referèndum vaig ser jo en un arti­cle, però ara no vol­dria con­tra­riar Mundó, que és una per­sona excel·lent amb la qual con­ge­nio. Con­ge­niem tant que pen­sem que el referèndum un dia o altre s’aca­barà cele­brant. Sem­pre que el fem ine­vi­ta­ble, és clar, i a la mesa o taula de diàleg em remeto per pres­si­o­nar els seus nego­ci­a­dors. Com que serà ine­vi­ta­ble per resol­dre el pro­blema entre Cata­lu­nya i Espa­nya i arriba un moment que fins i tot els par­tits més agres­sius, dis­sol­vents i uni­o­nis­tes pen­sen que la raó de la seva existència és fer feliç la gent, també la seva, i no enca­bri­tar-la i incen­diar-la, també aquests par­tits s’hi avin­dran. Si no, tenen un con­flicte per anys i panys que se’ls men­jarà vius. Diuen alguns d’aquests par­tits, els més abo­nats al cafè per a tot­hom, que el referèndum s’hau­ria de fer a escala espa­nyola. Per­fecte, enda­vant: els resul­tats relle­vants, els que con­tem­plarà tot­hom, seran els de Cata­lu­nya.

Sánchez lamenta ara la judi­ci­a­lit­zació de la política. Com si ell no hagués con­tribuït a pas­sar als tri­bu­nals els papers tim­brats del con­flicte. Però ara es troba davant una mesa, una taula. I diu i reco­mana el que li advertíem fa anys: la nego­ci­ació, el diàleg... Encara ens en donarà lliçons i tot. L’altra cosa que li dèiem, que els dèiem: mun­tin un referèndum. “Com a Escòcia, com al Canadà”, li supli­quem. Som tan bona gent... Al Canadà i a Escòcia els va gua­nyar Pedro Sánchez.