A propòsit del diàleg

Cal donar una altra opor­tu­ni­tat al diàleg. Només fal­ta­ria. És més civi­lit­zat que els pre­si­dents se salu­din edu­ca­da­ment que no pas que no es diri­gei­xin la paraula. És pre­fe­ri­ble el mot ama­ble i con­tin­gut que l’insult bar­roer de míting de cam­pa­nya. És més estètic que Sánchez entri a peu al Palau de la Gene­ra­li­tat i saludi Torra i una for­mació de la guàrdia d’honor dels Mos­sos d’Esqua­dra, que no que acce­deixi a l’hos­pi­tal de Sant Pau per urgències ama­gat i pro­te­git amb homes armats amb fusells. Sonen millor els cants de sirena d’una reforma del Codi Penal per rebai­xar la sedició que les apel·laci­ons a pena­lit­zar els referèndums. Tot això és cert, però que no ens vul­guin fer com­bre­gar amb rodes de molí. No és diàleg.

Pre­sen­tar-se amb un docu­ment amb 44 punts que no són res més que un bar­reja d’obvi­e­tats i de vells com­pro­mi­sos rei­te­ra­da­ment i tos­su­da­ment incom­plerts és una broma. Que no ens par­lin d’inver­si­ons que ja hau­rien d’estar no sola­ment fetes, sinó amor­tit­za­des. I sobre­tot, sis­plau, que no ens pren­guin el pèl amb això de Bar­ce­lona coca­pi­tal cul­tu­ral i científica. Ada Colau no és l’alcal­dessa de Villar del Río espe­rant donar la ben­vin­guda a Mis­ter Mars­hall, encara que en algun moment ens hi va fer pen­sar.

El fet cert és que la neces­si­tat dels vots per a la inves­ti­dura va fer can­viar el dis­curs de Sánchez com un mitjó i ara és la neces­si­tat d’apro­var un pres­su­post el que collarà el PSOE i el govern espa­nyol a la mesa de nego­ci­ació. “La política és neces­si­tat. No és poe­sia”, deia dilluns José Luis Rodríguez Zapa­tero en una reve­la­dora entre­vista al digi­tal El Español. Entre mol­tes altres per­les, llançava dos desit­jos. Un: “Tant de bo ERC opti per ser el PNB de Cata­lu­nya.” I, dos: “...pen­sant en el llarg ter­mini i recor­dant la lliçó del 2006, el més impor­tant és que hi pugui haver un diàleg entre el PP i el PSOE des de la con­fiança en l’Estat.”

Cal donar una altra opor­tu­ni­tat al diàleg, sí, però tenim mala peça al teler. Men­tre que aquí ERC i JxCat es llan­cen els plats pel cap en seu par­la­mentària per la figura del medi­a­dor, el rela­tor o com en vul­guin dir, allà el més opti­mista i dia­lo­gant dels soci­a­lis­tes, el més culer, pre­go­ner de Santa Eulàlia i ambai­xa­dor de la nego­ci­ació en ter­res cata­la­nes, ens en marca els límits, en con­fessa els propòsits i ens en recorda els pre­ce­dents.