Un virus redemptor?

Els pri­mers dies vaig sor­tir al balcó a aplau­dir. Ara ja no. Hi ha alguna cosa que no m’acabo de creure, d’aquesta ger­ma­nor veïnal ins­tau­rada per imi­tació, sem­pre a la mateixa hora i amb la mirada atenta als altres bal­cons per com­pro­var, amb sor­presa o amb des­encís, qui més hi surt, qui es queda a dins. La pri­mera vegada, vaig des­co­brir que just a l’edi­fici del davant hi viu la veïna mal­ca­rada que aparca el cotxe al cos­tat del meu, al pàrquing comu­ni­tari, i l’emoció del moment, amb la nit pel mig, aque­lla punta de fred i la llum ata­ron­jada d’un semàfor que pam­pa­llu­gue­java sobre l’asfalt del car­rer desert, va fer que m’embargués un sen­ti­ment de fra­ter­ni­tat molt gra­ti­fi­cant. Fins que, per desgràcia, hem tor­nat a coin­ci­dir al garatge, i no he rebut d’ella ni una mirada, ni una mise­ri­cor­di­osa salu­tació de cap. Fa poc vaig coin­ci­dir a l’entrada de baix amb el meu veí de replà. Ell venia de pas­se­jar el gos, un bul­dog anglès lleig com una mala cosa; jo sor­tia a llençar les escom­bra­ries. Com que el seu balcó està ali­neat amb el meu, fins i tot havíem inter­can­viat algun som­riure de com­pli­ci­tat quan al ves­pre sortíem a aplau­dir amb la resta de ciu­ta­dans agraïts, almenys al prin­cipi, quan jo encara hi par­ti­ci­pava, però al pas de la porta es va pro­duir una situ­ació amb la qual no comp­tava. L’ama­bi­li­tat amb què vaig voler cedir-li el pas aguan­tant el pany va tenir per part seva una reacció osten­tosa de rebuig i reti­rada, un acte reflex de para­pe­tar-se rere el batent amb una estre­bada de cor­retja per rete­nir el gos a prop seu, com si fins i tot per a aque­lla bèstia jo pogués repre­sen­tar un perill. Van ser només uns segons de con­fusió (pas­seu, sis­plau; no, passa tu), però n’hi va haver prou perquè notés que qual­se­vol pre­sumpció d’afecte s’ensor­rava allà mateix i obria un abisme als nos­tres peus.

El virus no ha endol­cit el caràcter de la veïna del davant i ha ino­cu­lat la des­con­fiança en el del cos­tat. Tot això no ens farà millors per­so­nes, con­tra el que pre­go­nen els anun­cis ins­ti­tu­ci­o­nals. Un micro­or­ga­nisme no té poder redemp­tor. Men­tre érem tots tres al balcó, repre­sentàvem el paper d’un veïnatge excel·lent, embor­rat­xats de con­sig­nes balsàmiques i emo­ci­o­nats que la nos­tra pro­xi­mi­tat, per­fec­ta­ment deli­mi­tada pels envans, reflectís una certa força ciu­ta­dana. Em consta que hi ha bar­ris on la concòrdia és autèntica i ha donat mos­tres pre­ci­o­ses d’acom­pa­nya­ment i soli­da­ri­tat, però em resulta difícil no veure en el ritual de cada ves­pre una espècie de claca fer­vo­rosa que, volent reconèixer la labor dels sani­ta­ris, més aviat vic­to­reja sense mati­sos la pri­vació de lli­ber­tats i aquesta mili­ta­rit­zació exa­cer­bada de la vida, que ens nega el dret de reunió més enllà d’un esqui­fit balcó i fa cabre tot el pen­sa­ment en un eslògan.