El talent i els diners

“Si no sabe­mos para qué esta­mos aquí, es que no ser­vi­mos para nada.” Encara que sem­bli men­tida, aques­tes parau­les les va dir en to enut­jat Patxi López, pre­si­dent de la comissió de Recons­trucció del Congrés, als dipu­tats que en for­men part. Ja vaig dir en un altre arti­cle ante­rior que aquesta comissió, com totes les que s’hi han fet, no ser­virà per a res. I és que, clara­ment, no saben ni per què estan allà, ni quina res­pon­sa­bi­li­tat tenen. És a dir: no ser­vei­xen per a res, tal com els va dir Patxi, i pot­ser ja és l’hora de par­lar tots clar i dir les coses pel seu nom, perquè ells no s’hi juguen el seu futur, ni el seu sou, però sí que juguen amb el futur de moltíssi­mes per­so­nes de moltíssi­mes empre­ses i els efec­tes de la seva inca­pa­ci­tat, ens poden durar gene­ra­ci­ons. Avui res­tar callats i con­tem­po­rit­zar per que­dar bé és un pecat greu d’omissió que no hauríem d’estar dis­po­sats a come­tre.

Amb la situ­ació que tenim ens és urgent actuar i obrir nous camins i moder­nit­zar-nos, i em temo que aquesta neces­si­tat sigui massa exi­gent per al talent que tenim en els llocs clau.

Quan Enric Prat de la Riba va aga­far la pre­sidència de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya, va detec­tar quins eren els punt clau per refer el país, i dis­cre­ta­ment es va reu­nir amb els millors caps de brot de cadas­cuna de les àrees que va res­sal­tar com a clau i a tots els dema­nava que pre­sen­tes­sin un pla per millo­rar-les. Com que no hi havia diners, a tots els dema­nava que la seva pro­posta fos la millor però molt ajus­tada en el pres­su­post. No ho va dema­nar a cap polític, va cer­car en el millor talent que teníem. I avui encara quan par­lem de la Man­co­mu­ni­tat ens sem­bla impos­si­ble el que van ser capaços de fer en tan poc temps, i amb els recur­sos escas­sos que tenien, però encara con­ti­nuem vivint de la seva obra. Obser­vin que el pri­mer que va fer Prat de la Riba va ser selec­ci­o­nar el millor talent perquè sabia que el talent és molt més impor­tant que els diners.

Ara que caldrà recons­truir mol­tes coses i crear-ne de noves que seran impres­cin­di­bles per al futur, el pit­jor que ens pot pas­sar és que tin­guem diners i no tin­guem talent. De fet, durant molts anys Espa­nya ha rebut de la UE cen­te­nars de milers de mili­ons d’euros d’ajuts i, en no haver-hi talent, van aparèixer els medi­o­cres opor­tu­nis­tes, i ens hem tro­bat que han estat incapaços de situar el país entre els millors i, a més, ens han situat entre els més endeu­tats.

Aquesta set­mana hem tin­gut dues mos­tres de com és Espa­nya i del difícil que serà, si es vol fer, refor­mar-la pro­fun­da­ment. Ena­gas ha situat en el seu con­sell d’admi­nis­tració tres nous con­se­llers, dos dels quals exmi­nis­tres sense cap pre­pa­ració: José Mon­ti­lla i Pepe Blanco. Que dues per­so­nes amb el seu currículum hagin arri­bat a ser minis­tres, un d’Indústria i l’altre de Foment, rea­firma la importància que es dona al talent. Ens enga­nyaríem si rela­cionéssim el seu talent per la nòmina que tin­dran; 160.000 euros a l’any, tar­geta crèdit vip i die­tes, per deu reu­ni­ons a l’any. Ena­gas, com la majo­ria de cotit­za­des a l’Íbex 35, s’ha con­ver­tit en allò que es diu popu­lar­ment: un refugi de patums. I perquè vegin que tot està cor­rom­put, la CNMV, que hau­ria de con­tro­lar aquest escàndols, ho veu nor­mal i ho bene­eix.

La segona mos­tra ha estat la notícia de la marxa de Nis­san. De cop s’ha des­fer­mat una tem­pesta política d’acu­sa­ci­ons per que­dar bé, davant la mag­ni­tud d’aquesta tragèdia. Pri­mer va ser Janet Sanz, que va recla­mar que no tor­nes­sin a obrir ni Nis­san ni Seat. Ella, com per desgràcia molta gent, veu en les empre­ses i en l’acti­vi­tat econòmica una ano­ma­lia o un càncer perquè explo­ten els obrers i con­ta­mi­nen. I, un cop la notícia es va con­fir­mar, van aparèixer els que sem­pre tenen solu­ci­ons fàcils en tot allò que és tre­men­da­ment difícil: naci­o­na­lit­zar o expro­piar. El dipu­tat Gabriel Rufián, fent d’esta­dista, en una piu­lada refe­rint-se a Nis­san dema­nava: “Naci­o­na­lit­zació o expro­pi­ació i cedir-ho als tre­ba­lla­dors en règim de coo­pe­ra­tiva” (ho he traduït del cas­tellà perquè Rufián sem­pre piula en espa­nyol). Jéssica Albi­ach, dema­nant el boi­cot a Nis­san... Sin­ce­ra­ment, amb tot aquest talent, com més aviat ens con­troli la UE, millor; perquè això no ho arre­gla­ran pas els diners.