L’ADN de la segregació

Els Estats Units van poder esde­ve­nir la pri­mera potència del món gràcies a la seva poca capa­ci­tat d’empa­tit­zar amb l’altre. Quan parlo de “l’altre”, no em refe­reixo a per­so­nes de l’altra punta del món que arri­ba­ven i esde­ve­nien ciu­ta­dans, sinó als indis, que van ser expul­sats de les seves ter­res, i a la població afri­cana por­tada allà com a esclava, sense la qual no hau­ria estat pos­si­ble con­ver­tir les grans exten­si­ons en con­reus, ni aixe­car ciu­tats ni el desen­vo­lu­pa­ment indus­trial.

Però men­tre que en el cas dels indis, amb una cos­mo­visió gens per­me­a­ble a la con­versió al cris­ti­a­nisme, es va con­si­de­rar que no calia inte­grar-los, amb els afro­a­me­ri­cans, per la pressió de les diver­ses esglésies cris­ti­a­nes i per la incom­pa­ti­bi­li­tat amb els vents de lli­ber­tat que arri­ba­ven d’Europa, la majo­ria d’estats van abo­lir l’escla­vatge, abo­lit també al sud després de la guerra del 1861. Però, tot i l’abo­lició, la segre­gació social i econòmica es va man­te­nir.

En l’ADN men­tal de part de la soci­e­tat hi havia una con­cepció que la divina pro­vidència havia fet dels Estats Units la terra on els esco­llits arri­bats com en l’arca de Noè pros­pe­ra­rien. I els negres no for­ma­ven part d’aquests esco­llits. La capa­ci­tat d’enten­dre el pati­ment de l’altre era incom­pa­ti­ble amb aquesta visió racista i deter­mi­nista del món.

El pas­tor bap­tista Mar­tin Lut­her King va lide­rar un movi­ment que va acon­se­guir la llei de drets civils. Però King va ser assas­si­nat i la segre­gació social i econòmica va con­ti­nuar for­mant part de l’ADN de bona part de la soci­e­tat. I en un país sense ascen­sor social, ni polítiques públi­ques d’habi­tatge ni sani­tat pública, ele­ments que cons­ti­tu­ei­xen el que a Europa s’ano­mena “estat del benes­tar”, la segre­gació ha con­ti­nuat, més enllà que dos afro­a­me­ri­cans, Colin Powell i Con­do­le­ezza Rice, ocu­pes­sin la secre­ta­ria d’Estat i que el 2009 Obama fos esco­llit pre­si­dent.

I a l’estat de Min­ne­a­po­lis, mal­grat tenir un alcalde i gover­na­dor pro­gres­sista, un cap de poli­cia negre i una con­gres­sista somali musul­mana, els hàbits poli­ci­als de mal­trac­tar amb impu­ni­tat qual­se­vol sos­pitós si és negre con­ti­nuen.

Fa dues set­ma­nes va morir ofe­gat George Floyd. L’actu­ació va ser enre­gis­trada per diver­sos tes­ti­mo­nis, fet que ha gene­rat una onada de pro­tes­tes a la majo­ria de ciu­tats dels Estats Units, i va fer aflo­rar altres casos recents de ciu­ta­dans negres morts o mal­trac­tats gràcies a la impu­ni­tat poli­cial. I davant l’evidència de la injus­ti­fi­ca­ble actu­ació poli­cial, el pre­si­dent Donald Trump, incapaç d’empa­tit­zar-hi, va deci­dir for­ti­fi­car Was­hing­ton, treure la Guàrdia Naci­o­nal, amenaçar de des­ple­gar l’exèrcit, cri­mi­na­lit­zar els mani­fes­tants i qua­li­fi­car de ter­ro­rista el movi­ment anti­fei­xista.

Es diu que Trump ha que­dat sol i ha cavat la seva tomba política. Tant de bo sigui així. Però la segre­gació i la dis­cri­mi­nació només es podran rever­tir amb polítiques d’habi­tatge, edu­cació i inserció labo­ral simi­lars a les que hi ha a Europa i al Canadà, en el marc del que s’ano­mena “estat del benes­tar”. El pro­blema rau en el fet que això exi­gi­ria unes polítiques econòmiques i unes actu­a­ci­ons pot­ser incom­pa­ti­bles amb la con­cepció de lli­ber­tat indi­vi­dual i de no inter­ven­ci­o­nisme de l’estat que lamen­ta­ble­ment con­ti­nua pre­sent en l’ADN de part de la soci­e­tat blanca.