Diàleg i unilateralitat

El 18 de març de 1962, a Évian, població fran­cesa del llac Leman, famosa per les seves aigües ter­mals i la tran­quil·litat del lloc, repre­sen­tants del govern francès i del govern pro­vi­si­o­nal algerià, enfron­tats en una guerra cru­enta, sig­nen un acord pel qual apli­quen l’alto el foc a tot el ter­ri­tori algerià, espe­rant el resul­tat del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació del poble algerià. Aquest té lloc l’1 de juliol, hi gua­nya el sí a la inde­pendència amb 99,72% dels vots favo­ra­bles i el pre­si­dent de la República Fran­cesa, Char­les de Gau­lle, la reco­neix en nom de França el dia 3. Dos dies després, els alge­ri­ans la pro­cla­men. Fins aquell moment, els 400.000 efec­tius de l’exèrcit francès, del qual els para­cai­gu­dis­tes des­ta­quen per les seves atro­ci­tats, s’enfron­ten a les for­ces del Front d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal (FLN) en una guerra sal­vatge i des­pro­por­ci­o­nada que pro­vo­carà la mort d’entre mig milió i un milió d’alge­ri­ans.

Fins a l’acord, els uns i els altres van con­ti­nuar matant-se, de la forma més cru­enta, en nom de la uni­tat de França, els uns, i de la inde­pendència d’Algèria, els altres. L’exem­ple d’Algèria ser­veix per il·lus­trar com, en tots els pro­ces­sos d’inde­pendència, amb guerra o sense, hi ha un diàleg entre les parts en con­flicte i com, al final, la inde­pendència d’una nació que esdevé un nou estat no és pas­siva, sinó activa, és dir, la inde­pendència la decla­res, per la teva banda, uni­la­te­ral­ment, però no te la decla­ren. Diàleg i uni­la­te­ra­li­tat, doncs, no són de cap manera incom­pa­ti­bles, sinó que for­men part del mateix procés d’eman­ci­pació. Tots els pro­ces­sos d’inde­pendència s’aca­ben exac­ta­ment igual i en tots hi ha diàleg i uni­la­te­ra­li­tat.

Al prin­cipi, l’estat domi­nant no admet l’existència d’un con­flicte polític ni reco­neix l’altra banda com a inter­lo­cu­tor. Però a mesura que les rei­vin­di­ca­ci­ons naci­o­nals del poble que es vol alli­be­rar van crei­xent, no té més remei que seure i par­lar-hi, ni que sigui del temps, per començar. Fins i tot en plena guerra, els bàndols enfron­tats dia­lo­guen mit­jançant els seus diri­gents, men­tre la tropa con­ti­nua matant-se. Es pot donar el cas que, al llarg de tot el període de con­fron­tació, no hi hagi cap reunió for­mal, però, inclo­sos els casos excep­ci­o­nals, al final sem­pre hi ha una taula de diàleg i nego­ci­ació on acor­dar el ter­mes de la dis­so­ci­ació i el repar­ti­ment de titu­la­ri­tats i pro­pi­e­tats en cada àmbit con­cret: actius i pas­sius, edi­fi­cis en el ter­ri­tori naci­o­nal i en l’àmbit inter­na­ci­o­nal, arma­ment, equi­pa­ments diver­sos, etc. I, sem­pre, és el poble eman­ci­pat, opri­mit naci­o­nal­ment fins lla­vors, qui pro­clama pel seu cos­tat la inde­pendència i no és pas l’estat opres­sor qui ho fa. Diàleg i via uni­la­te­ral no són con­cep­tes incom­pa­ti­bles, sinó que, en algun moment, aca­ben coin­ci­dint del tot.

Ni que sigui perquè al final caldrà seure i par­lar, no té sen­tit negar la con­veniència d’un diàleg. Però, sobre­tot, no en té perquè si volem man­te­nir la imatge de Cata­lu­nya com la d’un país civi­lit­zat, dia­lo­gant i amb cul­tura democràtica, no ens convé gens ni mica de ser nosal­tres qui rebut­gem una taula de diàleg. Al mateix temps, però, davant l’existència d’un con­flicte polític, moti­vat per una situ­ació d’opressió naci­o­nal a la qual un poble con­cret vol posar fi, no té sen­tit que aquest renunciï, sense exèrcit propi, a l’única arma de què dis­posa: la uni­la­te­ra­li­tat. Així com l’estat opres­sor no renun­cia a la repressió judi­cial, a l’ús de la força legal i a la violència física con­tra la població pacífica, al cos­tat de pro­ce­di­ments no legals con­tra els supo­sats diri­gents, un poble amb consciència naci­o­nal no pot dei­xar de cos­tat l’únic ins­tru­ment que depèn d’ell mateix i no de l’estat del qual es vol sepa­rar: el recurs a la via uni­la­te­ral. És com anar a una cursa amb els peus lli­gats o jugar a ten­nis amb els canells emma­ni­llats. Si tinguéssim majo­ria par­la­mentària clara, hege­mo­nia social inqüesti­o­na­ble i com­pli­ci­tat inter­na­ci­o­nal, què hauríem de fer, doncs, si Espa­nya es negués a una reso­lució democràtica del con­flicte, sinó exer­cir la uni­la­te­ra­li­tat? O és que hi hauríem de renun­ciar només perquè la idea de la inde­pendència no fos del seu grat?