Hibernació cultural

“El pit­jor encara ha d’arri­bar”, em deia aquesta set­mana una gale­rista bar­ce­lo­nina força satis­feta de les mesu­res de xoc que han anat apro­vant les admi­nis­tra­ci­ons durant aquests ja set mesos de pandèmia però molt pre­o­cu­pada per un demà que ja és ara i que comença a tenir l’aspecte de pre­ci­pici pro­fund i fosc. El sec­tor artístic, el cul­tu­ral en gene­ral, s’ensuma que es repli­ca­ran les males pràcti­ques de la crisi del 2008. És a dir, reta­lla­des sal­vat­ges. En un comu­ni­cat, de títol Con­tra la hiber­nació , la Pla­ta­forma Assem­bleària d’Artis­tes de Cata­lu­nya (PAAC) alerta dels pri­mers indi­cis pre­mo­ni­to­ris d’aquesta recu­lada: pre­o­cu­pats per la seva pròpia super­vivència, museus i cen­tres d’art han reduït pro­gra­ma­ci­ons. La PAAC fa un seguit de pro­pos­tes per fre­nar el des­man­te­lla­ment de l’acti­vi­tat artística. Per exem­ple, la cre­ació d’un gabi­net de crisi en què els repre­sen­tants de la comu­ni­tat de les arts visu­als tin­guin veu i vot en la presa de deci­si­ons. També demana un ús dels espais de les ins­ti­tu­ci­ons com­par­tit i soli­dari amb les neces­si­tats dels artis­tes. Que l’Ins­ti­tut Ramon Llull no con­vo­qui el pavelló català de la Bien­nal de Venècia i els diners es des­ti­nin a sutu­rar el ferit tei­xit artístic. I una de calaix: que el Conca recu­peri les seves com­petències per rever­tir les polítiques cul­tu­rals de vol galli­naci.