Nostàlgia

Quan arriba aquest temps se m’activa una mena de meca­nisme pav­lovià que em comença a fer bus­car el torró de rovell d’ou o de crema cre­mada, com vul­gueu dir-ne. No em faré pesat amb aquell fil de canye­lla, però és el tot. És el que busco. No crec que siguin els llums de Nadal, perquè els comen­cen a plan­tar a mig octu­bre i aquesta cerca tor­ro­nera m’arriba a la fron­tera de Santa Llúcia. Em passa cada any, i deu ser la nostàlgia de tro­bar un gust fixat en la infan­tesa, quan el cap no ha acu­mu­lat tants enganys i frus­tra­ci­ons com anem acu­mu­lant en el decurs de la vida. La nostàlgia de pen­sar que aquell gust ideal exis­teix i que, de tan fixat a la memòria, el podem fer pre­sent a base de tas­tos. És la nostàlgia que, segons que explica Antoni Martí Mon­terde a Ste­fan Zweig i els suïcidis d’Europa, ens fa lle­gir els lli­bres d’aquest autor long­se­ller bus­cant una Europa ideal, neta, culta i polida. Els seus El món d’ahir o Moments estel·lars de la huma­ni­tat, bio­gra­fies i una pila de relats, el seguei­xen fent un autor popu­lar com ho va ser en la seva època. És clar que Martí Mon­terde ens parla de la faceta fosca i més ama­gada de l’austríac Zweig, de les seves adhe­si­ons i escrits ini­ci­als durant la Gran Guerra, i dels seus silen­cis poste­ri­ors, i final­ment del seu suïcidi, amb la seva dona Lotte, a Petrópolis, al Bra­sil. L’Europa que s’auto­des­truïa a base de guer­res i que encara man­te­nim com a espai nostàlgic de defensa de drets i lli­ber­tats, com si no anéssim rebent decep­ci­ons dia sí dia també. Però no aban­dono l’espe­rança, algun dia tro­baré aquell gust i la tex­tura del torró enyo­rat, com seguiré pen­sant en un nord enllà amb nostàlgia.