Simplement humans

Felip V és la per­so­ni­fi­cació de la pèrdua de la nos­tra inde­pendència; és el retrat de cap per avall que recorda Xàtiva en cen­dres, és l’exèrcit enorme que va asset­jar durant catorze mesos la vale­rosa Bar­ce­lona; és la mort cruel del gene­ral Villar­roel; és el tan­ca­ment de les uni­ver­si­tats; és la des­trucció del Born, i és el Decret de Nova Planta que pre­te­nia esbor­rar Cata­lu­nya i con­ver­tir-la en una província de Cas­te­lla. Un ene­mic tan poderós te l’ima­gi­nes auto­ri­tari, un home madur i sòlid, amb les idees molt clares i apa­rença ater­ra­dora, que et devia ful­mi­nar amb la mirada.

Als con­tes, les coses són així: els dolents són dolents i els bons són bons per natu­ra­lesa, de nit i de dia, i van néixer així. Els empre­sa­ris són gent pèrfida que por­ten bar­ret de copa i un puro a la boca men­tre les fàbri­ques fume­gen i con­ta­mi­nen els rius, i les prin­ce­ses són unes fleu­mes que es lle­ven tan pen­ti­na­des i maqui­lla­des com quan se’n van anar a dor­mir per som­niar el príncep que les sal­varà. Són per­so­nat­ges plans, sense mati­sos: els empre­sa­ris mai estan pre­o­cu­pats pels drets dels tre­ba­lla­dors ni les emis­si­ons de CO2 i les prin­ce­ses no es fur­guen el nas ni estu­dien física ni es plan­te­gen això del poli­a­mor.

Als manu­als d’història també els passa com als con­tes: estan des­hu­ma­nit­zats. A les esco­les s’estu­dien fets, dates, pre­si­dents, gene­rals. Els clas­si­fi­quem i subrat­llem: pro­gres­sista, con­ser­va­dor, fei­xista, revo­lu­ci­o­nari, valent, traïdor. Però si la història no és un conte vol dir que els seus pro­ta­go­nis­tes són humans amb tota la seva com­ple­xi­tat. I huma­nit­zar és impor­tant, perquè la miti­fi­cació ens empe­ti­teix. Si posem la lupa i mirem de prop tots aquests per­so­nat­ges impor­tants, a més, ens ado­na­rem que ens fal­ten moltíssi­mes coses en aquell qua­dre (espòiler: nor­mal­ment hi fal­ten les dones, que si hi apa­rei­xen és gai­rebé sem­pre com a com­par­ses). 

Ras­quem una mica la vida de Felip V, per exem­ple, i veu­rem que aquell nebot del pode­rosíssim Lluís XIV de França no era ni de lluny un home amb les coses clares i amb el malèfic propòsit d’espat­llar-nos la vida quan es va con­ver­tir en rei. De fet era un mar­rec inse­gur de només dis­set anys quan va entrar a Cata­lu­nya per jurar les cons­ti­tu­ci­ons. Un ado­les­cent que més que pen­sar en estratègia política estava tor­tu­rat per dues obses­si­ons: la religió i el sexe, que ja es veu que són coses difícils de com­bi­nar amb har­mo­nia. Això tenia pre­o­cu­pats els seus con­se­llers, que van pen­sar que si es casava ràpid pot­ser resol­dria els dile­mes morals, dis­mi­nui­ria el pati­ment i esta­ria més per la feina (no sabem si la seva esposa de tretze anys va estar d’acord a assu­mir la tasca, sos­pi­tem que no van pen­sar a pre­gun­tar-li-ho). Ja de més gran va patir tras­torns men­tals que es van anar agu­dit­zant amb el temps. No va ser de cap manera una per­sona esta­ble i forta.

Si explico aquests aspec­tes de Felip V no és per blan­que­jar la seva imatge, sinó per veure’l en tres dimen­si­ons, sense les sim­pli­fi­ca­ci­ons que mai són cer­tes. Pot­ser no ens con­sola del mal que va fer, però sem­pre és bo tenir el retrat com­plet. També en per­so­nat­ges que ens agra­den; l’admi­ració cega mai no és una bona idea. Si repas­sem les històries dels que ens han venut com a herois o sants –no les hagi­o­gra­fies– hi tro­ba­rem, segur, con­tra­dic­ci­ons, encerts i feble­ses. Pot­ser ens cau­ran millor i tot.

Aquests dies, durant la cam­pa­nya elec­to­ral, ens han expli­cat coses de les can­di­da­tes i dels can­di­dats; pin­ze­lla­des dels seus gus­tos, de la seva vida per­so­nal, per fer-los pro­pers. Però sense anar gaire a fons: en part per pro­te­gir la inti­mi­tat –això és com­pren­si­ble– i en alguns casos per evi­tar evi­den­ciar fra­gi­li­tats que podrien espat­llar una aura de per­sona espe­cial. Encara està molt arre­lada la idea de polític que, com la prin­cesa del conte, es lleva amb la roba de mudar posada i sense cap arruga; que té al cap opi­ni­ons sobre tots els temes com un super­ter­tulià i que parla amb un voca­bu­lari que no ense­nyen a l’escola. Per sort, però, emer­gei­xen lide­rat­ges que s’atre­vei­xen a mos­trar la seva huma­ni­tat imper­fecta –huma­ni­tat, vaja–. Espe­rem que siguin els d’aquest tipus els que arri­bin als lli­bres d’història.