Gratituds, infermers i llibres

Una amiga em va comen­tar l’altre dia que li hau­ria agra­dat dir-li “gràcies” a l’infer­mer que va aten­dre el seu pare abans de morir. Tan sols en sap el nom. Li han dit que va ser al cos­tat del pare durant el procés de malal­tia per Covid i que es va encar­re­gar d’aten­dre’l en tot moment; de pas­sar-li el mòbil perquè pogués con­tac­tar amb ells, de mos­trar-li les foto­gra­fies que la família li anava envi­ant cada dia, de sub­jec­tar-li la mà amb ten­dresa quan se sen­tia sol, sobre­tot durant les últi­mes hores, quan els fami­li­ars no podien ser al seu cos­tat i la mort s’anava apro­pant. “M’hau­ria agra­dat tant donar-li les gràcies”, em va dir un dia la Clara, l’amiga que va per­dre el pare i que es va que­dar amb un mot d’agraïment per dir.

Delp­hine de Vigan, una de les meves auto­res de capçalera, parla de la importància de saber donar les gràcies a la gent que ens ha aju­dat al llarg de la nos­tra vida. No es tracta d’un “gràcies” mecànic i sense sen­tit (com ara “gràcies pel cafè”, o “gràcies per aquest dinar”) sinó que es tracta d’un “gràcies” sin­cer, dit amb el cor, un “gràcies” amb un sen­tit pro­fund i de reco­nei­xe­ment cap a les per­so­nes que ens han aju­dat. D’aquesta reflexió pro­funda neix una de les millors novel·les que he lle­git recent­ment. Es tracta de Les gra­ti­tuds, de Delp­hine de Vigan, edi­tada per Edi­ci­ons 62 i magnífica­ment traduïda per Jordi Martín Llo­ret. La novel·la ens pre­senta la Michka, una dona gran que va per­dent la capa­ci­tat de par­lar. En aquest període de dete­ri­o­ra­ment vol dir un “gràcies” que neces­sita ser pro­nun­ciat abans de morir. Però com? Com fer-ho? Pre­ci­sa­ment ara que està per­dent la facul­tat de par­lar?

“Sovint m’ima­gino com deu ser la vida d’aquest infer­mer que va acom­pa­nyar en tot moment el meu pare”, em diu la meva amiga Clara. “Què devia sen­tir, qui­nes con­ver­ses va man­te­nir… I sobre­tot, m’agra­da­ria retro­bar-me’l i donar-li les gràcies.” Dar­re­ra­ment, en gran part degut a la situ­ació de pandèmia, hem vist molta gent al nos­tre vol­tant aju­dant les per­so­nes més vul­ne­ra­bles. Avis i àvies ate­sos per per­so­nal de les residències, malalts hos­pi­ta­lit­zats a l’UCI ate­sos per met­ges i infer­me­res, joves volun­ta­ris que han anat a fer com­pa­nyia o a ofe­rir men­jar a tots aquells que no es podien val­dre per si matei­xos… Per­so­nat­ges anònims que sense que ningú els hagi dema­nat res a canvi han estat allà, al peu del canó, aju­dant i faci­li­tant la vida dels altres i acom­pa­nyant-los en els moments més deci­sius. A tota aquesta gent, els hem donat prou les gràcies?

Al llarg de la novel·la de De Vigan anem des­co­brint que el per­so­natge de la Michka no vol morir sense un últim “gràcies” per dir. Neces­sita expres­sar-lo, dei­xar-lo anar, tan­car el seu deute d’agraïment per així poder morir tran­quil·la i sen­tir-se en pau per sem­pre més. Dos per­so­nat­ges l’acom­pa­nyen en aquesta recerca. Una jove emba­ras­sada i un logo­peda… Però… acon­se­gui­ran tro­bar les per­so­nes a qui la Michka vol mos­trar el seu agraïment?

La meva amiga Clara i jo arri­bem a l’hos­pi­tal Clínic de Bar­ce­lona. Tra­ves­sem el vestíbul i ens diri­gim a recepció, on dema­nem pel nom de l’infer­mer que va aten­dre el seu pare. “Ara està tre­ba­llant, però d’aquí a una estona farà un des­cans i ja les avi­saré.” Espe­rem una llarga estona al pas­sadís –tràfec de per­so­nes, fami­li­ars i malalts, una lli­tera pas­sant pel nos­tre cos­tat, retalls de con­ver­ses sobre si aquest cap de set­mana obri­ran el tan­ca­ment peri­me­tral–, fins que final­ment el veiem. És un noi alt, ros­tre pigat, el coll llarg com un cigne. Es diri­geix cap a nosal­tres i es mos­tra gra­ta­ment sorprès. “Gràcies per aten­dre el meu pare”, esbossa la meva amiga Clara. “Gràcies per ser al seu cos­tat, per donar-li la mà, per acom­pa­nyar-lo en els seus últims moments. Gràcies.” L’infer­mer som­riu emo­ci­o­nat i se’ns queda mirant amb ulls ente­lats. Es fa un silenci llarg. “Gràcies per venir a dir-m’ho”, con­clou. “El teu pare va par­lar de tots vosal­tres fins al seu dar­rer moment.” L’infer­mer gira cua i se’n va a aten­dre nous paci­ents. El veiem allu­nyar-se a poc a poc, con­fo­nent-se amb la riuada de gent, les bates ver­des dels met­ges i el so de les sire­nes d’ambulàncies que s’entre­lla­cen i dia­lo­guen amb nous mots d’agraïment.