Pararem bojos

Aquests dies hem vist com el can­di­dat d’Uni­des Podem a pre­si­dir Madrid, Pablo Igle­sias, ha promès cober­tura pública i gratuïta als psi­quia­tres, entre altres espe­ci­a­li­tats mèdiques tra­di­ci­o­nal­ment “de paga­ment”, com el den­tista o el fisi­o­te­ra­peuta. Hem vist com aquesta rei­vin­di­cació últi­ma­ment apa­reix sobre la taula en períodes elec­to­rals, també a casa nos­tra, però el cert és que, almenys de moment, no s’acaba de con­cre­tar en cap mesura efec­tiva. Els experts aler­ten que aquest any de virus i con­fi­na­ments s’han dis­pa­rat els casos de depressió i ansi­e­tat i els intents de suïcidi, per no par­lar dels efec­tes sobre les per­so­nes que ja patien un tras­torn abans de la crisi sanitària. No es tracta només de fatiga pandèmica. La immo­bi­li­tat, la falta de soci­a­lit­zació, les pèrdues huma­nes, l’allau de dades, sovint con­tra­dictòries, i l’espec­ta­cle infor­ma­tiu que n’han fet alguns mit­jans han dis­pa­rat la por, que ja sabem que va per lliure i que és difícil de con­tro­lar, espe­ci­al­ment si esdevé col·lec­tiva. L’atenció a molts afec­tats s’ha fet per via telefònica i el sis­tema, des­bor­dat, mal­grat els esforços ines­ti­ma­bles de la gran majo­ria dels pro­fes­si­o­nals, en molts casos s’ha limi­tat a pres­criure fàrmacs per pas­sar la maroma. Sabem que el que és urgent sovint emmas­cara el que és impor­tant, però és que la salut men­tal ara ja és les dues coses.