Temps de concòrdia

Ho han tor­nat a fer. A reco­llir fir­mes, ara con­tra els indults als líders del procés. El PP recu­pera una vella pràctica per des­gas­tar el govern soci­a­lista i obrir a Sánchez la porta de sor­tida de La Mon­cloa. Ho tor­narà a fer, la dreta tricèfala. El no a tot, el Cataluña es España, la foto de Colón. I, enmig de tants esca­ra­falls, sento per TVE comen­ta­ris­tes madri­lenys aplau­dint el nou gir estratègic de Sánchez. Par­len de la neces­si­tat de desin­fla­mar, d’ence­tar un diàleg per resol­dre un con­flicte que –ens recor­den– és de natu­ra­lesa política. On eren tots aquests ana­lis­tes fa sis mesos o un any? Els que defen­sen que “hi ha un temps per al càstig i un temps per a la concòrdia”, tal com diu ara Sánchez. Qui deci­deix el nou temps? Més enllà de l’opor­tu­nisme, dels suports neces­sa­ris per rete­nir el poder, sem­bla que en aquest canvi de rumb hi ha un com­po­nent de rea­lisme, de cons­ta­tació que, amb els diri­gents inde­pen­den­tis­tes a la presó i a l’exili, no hi ha via de sor­tida al con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya. I sos­pito, també, que Europa i la feina que hi ha fet Puig­de­mont hi tenen alguna cosa a veure. Per molt que ens vul­guin fer creure el con­trari, Sánchez no es pot moure com si res entre els seus socis de la UE i van­tar-se d’una “democràcia plena” tenint com té el cas català sota la bota de la repressió.